Crítica ‘Ferrari’ (2023), un Michael Mann visualment totèmic, però irregular narrativament, s’endinsa en la vida d’Enzo Ferrari

Des de Blackhat que Michael Mann, mestre entre mestres, no se situava rere una càmera per rodar un llargmetratge. Després d’obres mestra monumentals com poden ser Thief i Heat, un ja no li exigiria res al seu autor. Privilegiats ens hem de poder sentir de gaudir d’un dels polsos visuals més ben establerts al llarg de tantes dècades en què la gent ha decidit gaudir del que és el cinema. Imatges en moviment. Molt poques vegades les imatges han pogut tenir tanta força penetrant a la retina de l’espectador com les creades per Mann. Una solemnitat immensa capaç de retratar cada mirada i cada gest per elevar-lo a la màxima presència exponencial.

A qualsevol fanàtic de l’univers creat pel director li hauria de fascinar la proposta inicial del seu nou projecte. La indústria automobilística sempre ha tingut un pes enorme en les seves imatges. Carruatges metal·lúrgics convergint amb l’analogisme de la càmera en una pluja estimulant de llums i colors. Una festivitat per a tots els sentits. Aquí, el seu visual frenètic de les carreres de cotxes conjuga amb la introspecció emocional de la vida sentimental d’Enzo Ferrari, un Adam Driver robustament metamòrfic, com sempre, tant amb la seva dona com amb la seva amant i mare del seu únic fill restant.

Adam Driver en un fotograma de Ferrari. // Neon

Un germà mort a la guerra, la falta de descendència després de la mort del fill en un matrimoni condemnat a la deriva, la constant pèrdua econòmica de la marca Ferrari, la irrupció de Maserati... Al protagonista del film sols li queda l’obsessió per guanyar una carrera que recorre el país per poder continuar mantenint l’orgull i integritat en un món plenament masculí. En aquest, el mateix dels cowboys urbans que vagaven sotmesos per l’omnipresència de l’entorn a Heat o el de criminals humanitzats en cerca de llibertat a Thief, Mann ho extrapola a l’estilisme màxim. Molt més que el dels films prèviament citats, hipertrofia la imatge amb una decisió artística plenament arriscada, però que, de nou, reafirma la singularitat de la visió de l’autor. Encaixa els personatges en uns primeríssims primers plans asfixiants que recorden aquelles superposicions de la ficció a la mateixa realitat de Brian De Palma.

Si bé l’aposta és arriscada, però resolutiva, en la forma, on es confecciona a la meravella al llarg de tot el film, és el fons el que la desestabilitza al llarg de dues hores enormement irregulars. Per molt que Penélope Cruz es mengi la pantalla amb el constant atractiu de la força de la seva mirada, les discussions matrimonials i les planificacions empresarials de la primera meitat del film són molt més properes a les d’una obra convencional mil vegades vista. És la seducció de la càmera de Mann i la ira de Cruz els que mantenen el fil en aquest viatge. Sols se’n destaquen alguns dels moments més íntims que permeten defugir de la crisi, com quan es dibuixa la secreta relació pare-fill a través de la mateixa passió automobilística.

Patrick Dempsey en un fotograma de Ferrari. // Neon

Posterior a això, la pel·lícula creix en immensitat quan es deixa anar d’intimismes i tendeix a la grandiloqüència que requereixen les imatges creades. Hi ha qui deia que sols David Lynch, en especial, evidentment, amb aquell malson que era el film d’Inland Empire i la major expressió artística a la pantalla petita que és Twin Peaks: The Return, havia aprofitat tant com Michael Mann el que el digital ofereix. De fet, Heat, en escenes com la fuga de De Niro, prèvia a la catàstrofe final, ja distorsionava lumínicament la imatge, digitalitzant l’analògic.

Aquí, Mann mira, pensa, parla i roda en digital. Un digital que li permet capturar la màxima de cada gest. Des del passat, analogitzant el digital, al present modern, atrapant l’expressió del moviment. El director estatunidenc és capaç de confeccionar una desena de plànols en qüestió de segons i penetrar en la tensió dels sentits de l’espectador. Res se li escapa; res que mereixi ser vist. Ferrari és un viatge èpic que trontolla en irregularitats, però que, quan brilla, és merescut de ser considerat una de les majors expressions artístiques de l’any.