Crítica ‘Paris, Texas’ (1984), l'èpica emocional de Wim Wenders

Un home solitari recorrent el desert americà. Cowboys urbans travessant les autopistes. Una noia capaç d’esdevenir absolutament emblemàtica per a la posteritat sols amb la seva presència. La ficció sent sobrepassada per ella mateixa. La plasticitat del paisatge alimentant-se de les ànimes que vaguen desesperades. Dos rostres fusionats en un amor impossible però etern. La imatge com a màxima autoritat en ser el vehicle de les emocions del relat. Paris, Texas, malgrat o fins i tot amb la seva irregularitat, s’ha convertit en una d’aquelles obres màximes, d’aquelles incapaces d’abastar analíticament amb paraules, ja que és la imatge en moviment la que assoleix elevar a tota esplendor el poder dels sentiments i el que ens constitueix com a individus d’aquest món.

Wim Wenders, ara a les grans pantalles amb la seva nova estrena, Perfect Days, ha lluït de la seva educació filosòfica al llarg de la seva carrera, explorant l’existencialisme i totes aquelles emocions que ens defineixen com a éssers humans. Si bé Wings of Desire es podria considerar la seva gran obra mestra i un dels millors films mai fets, és Paris, Texas la més emblemàtica. Per molt que estant envolta en canvis de guió no s’acabés d’arrodonir les conclusions en certs personatges, la forma en què es relaten els fets, tant narrativament com visual, en tota la franja climàtica de l’obra, és de tal empoderament que la seva mateixa imperfecció li dota el caràcter místicament intocable que tant l’ha immortalitzat.

Dean Stanton i Kinski en un fotograma de Paris, Texas.

Hi ha certs autors que des de la mestria assoleixen domar els absoluts. Són capaços d’atrapar totes les emocions volàtils que envolten la història i humanitzar-les. Abastar-ho tot però sense tendir a la simplicitat fàcil. És David Lynch capturant l’erotisme tràgic de Laura Palmer a Twin Peaks: Fire Walk With Me; John Ford dominant amb un sol ull allò inevitable que és el pas del temps a The Man Who Shot Liberty Valance; Terrence Malick sent senyor tant de l’espai que es mostra com, encara més, del que no es mostra a Badlands. També és Wim Wenders retratant la força de les emocions reals sobrepassant amb la imatge la mateixa realitat a Paris, Texas, doncs, si al final sols la realitat és capaç de ser més gran que la ficció, aquesta només la pot atrapar explorant allò que se’ns escapa i ens és imperceptible a simple vista.

No hi ha gènere que més hagi pogut explorar la relació humà-entorn que el western. Per molt que s’hagi construït una imatge estètica compartida, el western ens continuarà acompanyant fins als últims dels dies. Som homes solitaris que vaguem en els deserts silenciosos que nosaltres mateixos ens hem construït. Incompresos, febles, corromputs, trencats. Condemnats a la desesperació. Seguim en els terrenys lynchians d’homes misteriosos i que arrosseguen passats conflictius que desperten el racó més fosc que portem a dins.

Però Wenders és esperançador, tal com ho era el Lynch de The Straight Story, on, al final de la nostra personal odissea, sempre hi ha una família. Després de quatre anys donat per desaparegut, Travis, a través del rostre d’un totèmic Stanton, és trobat i serà el seu germà qui el pugui reconduir, Walt. Si bé la construcció visual de la relació d’ambdós és brillant per Wenders, tendeix a una repetició que podria haver resultat en aprofitament del metratge per dedicar-lo a concloure les vides tant del germà com de la seva dona, Anne (Clément), qui s’havien encarregat de criar el fill d’en Travis i la seva també desapareguda parella, Jane (Kinski).

Stockwell en un fotograma de Paris, Texas.

A mesura que avança el metratge Travis recupera la seva memòria i s’enfrontarà a ell mateix i el secret que du a dins i que el va moure a la desaparició. Mai haurà marxat de la seva odissea si no repara les ferides del camí, doncs, si no hi ha res que commogui tant que un amor vertader, tampoc hi haurà res que persegueixi tant que un amor trencat. En tot aquest viatge Wenders s’endinsa en les emocions més reals possibles, sense jutjar-les ni sobre-explicar-les, sols mostrant-les com a la vida mateixa. Així, com és la vida mateixa i sense oblidar la seva visió europeïtzada, l’estètica western també permet la desmitificació de tot el relat creat, del somni americà infrangible, de la família idíl·lica.

Paris, Texas és llegenda, una epopeia emocional èpica que ha creat imatges ja eternes i, en especial, pertanyents a la part climàtica, on la narració avança en un fil fràgil que podria desmuntar-se en qualsevol moment. Però es manté, solemne, madura i immortal.