Crítica ‘El cielo sobre Berlín’ (1987), el conte fantàsticament esperançador de Wim Wenders | ‘Wings of Desire’

Són molt pocs aquells autors que assoleixen capturar les emocions en tota la seva expressió, des del més visible a la franja més íntima i personal. L’existencialisme del director alemany Wim Wenders, culte i enormement intel·lectual, tant pels seus estudis cinematogràfics com filosòfics, li ha permès explorar els secrets que els éssers humans guardem entre silencis i mirades, fent-los realitat; tant des del poder de la ficció, on la més emblemàtica és la mística Paris, Texas i on ara ha tornat amb la sòlida Perfect Days, com des del documental, on s’ha mostrat més regular al llarg del temps.

Tant el títol original, que es correspon a la seva traducció al català, com l’anglès, descriuen a la perfecció el misticisme que es guarda rere les seves enigmàtiques imatges. Wings of Desire és un relat intimista mil·limetrat amb la màxima cura, on vers i prosa convergeixen per endinsar-se en una societat en moviment, transgressora, de continu canvi i a la vegada arrelada al passat, la tragèdia i la memòria. La mateixa contraposició que la defineix és la que assoleix fotografiar la sensibilitat de la seva imperfecció.

Ganz en un fotograma de Wings of Desire.

Si a la recent Perfect Days l’entorn es dicotomitza en la natura impertorbable i la ciutat de les emocions corrompudes en un relat on la innocència és l’esperança de la humanització i a Paris, Texas el paisatge actua plàsticament com a constant observador d’individus solitaris que desmitifiquen el somni americà, aquí és la ciutat de Berlín de finals de la dècada dels vuitanta la que envolta tot el perceptible. Una ciutat que ella mateixa s’equipara a les condicions que mostren els seus habitants. Ànimes que vaguen pels carrers, soles i desesperades, jovialment rebels i antisistèmiques, inconformistes però buscadores. La ciutat encara està condemnada a la seva mateixa ruïna, resultant de la Segona Guerra Mundial, a la vergonya i la impotència, i marcada per un mur que l’abandona en silenci.

Enmig d’aquesta desesperació, els àngels observen els individus passejar. D’una forma enormement metacinematogràfica, són espectadors de les vides alienes, les estudien, les llegeixen i, fins i tot, són capaços d’admirar la tendresa de la seva senzillesa. Però són tan impotents sobre aquestes vides com ho és Berlín sobre el passat al qual s’arrela. La crítica de Wenders és absolutament bergmeniana, amb els ressons de The Silence o The Seventh Seal, però amb un esperit evolutiu que rebusca en l’esperança. La figura de la divinitat cristiana, el silenci i el seu corresponent terror en solitud és pràcticament omnipresent en el cinema de Bergman i aquí s’extrapola en la humanització dels àngels, continus observadors de les inquietuds o la desesperació, però sense poder interactuar-hi.

Dommartin en un fotograma de Wings of Desire.

Les decisions formals preses per Wenders on se separen els ulls solitaris dels àngels, immortals, però mancats d’estímuls, dels càlids ulls humans, fràgils i amb por, però vius i tendres, adopten una personalitat al film que augmenta exponencialment la intensitat del relat. Tota la prosa-vers contemplatius i amb un domini visual excels on es mostra el control documental del director alemany avança i culmina en un conte fantàstic on les emocions més pures i bàsiques són capturades per unes imponents imatges que molt pocs directors posteriors (vingui a ser el millor Leos Carax, el de Mauvais sang i Les amants du Pont-Neuf) han pogut assolir. Wings of Desire s’erigeix en un conte esperançador on la creença en les emocions i, per tant, en la més poderosa d’elles, que és l’amor, és un acte de rebel·lia contra la por.