Crítica ‘Los tres mosqueteros: Milady’ (2023), la gran nova entrega d’aventures a càrrec de Martin Bourboulon | ‘Les trois mousquetaires: Milady’

Molts han sigut els intents d’adaptar la gran novel·la clàssica d’Alexandre Dumas a la pantalla gran. Uns més exitosos que altres, però tots acaben perfilant un dibuix històric de l’evolució del gènere d’aventures, des d’aquell primer The Three Musketeers de Fred Niblo (1921), a les més emblemàtiques de Richard Lester (1973) i Stephen Herek (1993). Descartant-ne la sèrie produïda per la BBC, The Musketeers (2014-2016), i creada per Adrian Hodges, és cert que les darreres adaptacions han resultat en fracassos estrepitosos, sigui l’intent principal el de Paul W.S. Anderson del 2011, mostra empírica d’una narració en declivi per la seva atracció a la sobreexplosivitat hipertrofiada, simplicitat i sobreexposició en els diàlegs.

Tanmateix, el projecte encapçalat per Martin Bourboulon s’erigeix amb una intencionalitat artística rere la història que es narra. Les veus retornen al seu territori, és una història francesa narrada amb veus franceses, amb la sensibilitat i respecte que sols ells poden mostrar per a la seva obra, lluny de les reiteracions americanes. L’èxit de la primera entrega, Les trois mousquetaries: D’Artagnan, porta a aquest nou capítol de les aventures d’un dels grups més emblemàtics de la història literària. Aquesta segona entrega, ara amb el subtítol de la Milady encarnada per una Eva Green que és de nou una femme fatale immensa, continua amb la mateixa intriga política i acció frenètica de la seva predecessora.

Tal com va fer Christopher Nolan amb el seu Batman Begins i les dues consegüents entregues, Bourboulon, sense oblidar-se de l’esperit engrescador que sempre ha envoltat aquests personatges, adopta una consistència i solidesa en el relat extraordinàriament trobats. Malgrat contenir un contingut dedicat a tots els públics, gaudeix d’un to fosc i madur que s’allunya d’aquella obertament més infantil, encara que divertida per la seva carència de pretensions, que era la de Stephen Herek del noranta-tres. La robustesa de l’implacable Vincent Cassel com a un Athos turmentat que es recau sobre D’Artagnan com a mentor experimentat mantenia gran part del fil tens del primer film. També present aquí, ara és la mirada i presència innates que omplen la pantalla com sempre que hi apareix Eva Green, encarnant aquella seducció pecadora que manipula als homes més dèbils que ella, plena de secrets i mentides.

És cert que la pel·lícula és imperfecta, però mostra un respecte a la història que explica que com a audiència som capaços de perdonar-li certes trampes narratives recurrents: des de l’exposició innecessària del que ja s’havia mostrat a la primera entrega al fins i tot excessiu dinamisme. En cap moment el ritme narratiu decau i està perfectament estructurat, però és capaç de mostrar una quantitat immensa d’innovacions en la trama sols en qüestió de minuts. Si bé pot resultar exhaustiu, la mà ferma amb què s’avança i el respecte per a l’aventura, en especial veient com les recents entregues d’aquest gènere pequen d’irregularitats immenses de ritme i tensió, implica un pacte amb l’espectador on aquest és molt capaç d’acceptar-ne la proposta en vista de l’entreteniment ofert.

Són escaients les originals i noves propostes medievals en el cinema i sembla que sols experimentats mestres les puguin dur a terme com els The Last Duel i Napoleon de Ridley Scott. Les trois mousquetaires: Milady de Bourboulon és fresca, juvenil, familiar i entretinguda. Si bé és tot el que es podria demanar en una pel·lícula de les seves característiques, és més i tot. La identitat d’ella mateixa no sols recau en el tot fosc de la narració, també en la seva maduració en la direcció. Bourboulon mostra una solidesa infrangible amb la càmera, des del tractament d’interiors com d’exteriors i, en especial, pel seu control sobre l’acció.  Des dels plànols llargs per envoltar el grup protagonista des de cadascuna de les seves perspectives a un dinamisme frenètic que, des del seu modernisme, podria arribar a recordar a les escenes d’acció de Game of Thrones dirigides, salvant-ne la distància, per l’enorme Miguel Saposhnik.

A l’espera d’una molt probable, encara que a falta de confirmació, tercera entrega, restem a l’espera amb una de les més notables entregues d’aventures dels últims anys, en què no sols mostra respecta pel gènere, sinó també per la història cultural del seu país amb els personatges d’Alexandre Dumas, dotant-li al relat d’aquell to grupal i d’equip, molt lluny de l’individualisme que podria centrar-se en el protagonista D’Artagnan. Respecte i maduresa.