Crítica ‘Secretos de un escándalo’ (2023), pervers viatge al desig | ‘May December’

Natalie Portman ja va protagonitzar una pel·lícula de rols i identitats que es desdoblaven i s’intercanviaven, com és aquell conte de fades terrorífic Black Swan d’Aronofsky (i que li proporcionà el seu únic, de moment, Oscar). Aquí, l’actriu estatunidenca interpreta sota les ordres de Haynes un altre personatge benèvolament innocent i nu a les corrupcions dels que l’envolten. Totes les incògnites recauen sobre una Julianne Moore plena de secrets i mirades ensordidores, contemplatives del desastre d’una família trencada per l’escàndol.

Haynes, al seu torn, retorna a aquella sensibilitat especialment feminitzada que marcava la implacable Carol, on són les danses d’aquestes dones davant la càmera les que guarden integritat personal, per molt que imperfecte. Allà, el director californià s’atrevia amb una d’aquelles històries d’amor impossible més grans que la vida; dues hereves romàntiques que decidien estimar-se en un temps i unes famílies que no estaven preparades perquè ho fessin. El joc de llums i reflexos entre ambdós rostres per narrar la fusió dels sentiments d’elles és aquí també present per parlar de la fusió d’ambdues personalitats en un fosc viatge a la veritat dels nostres sentiments.

Julianne Moore i Charles Melton en un fotograma de May December. // Netflix

May December té aquella identitat tan almodovariana com ha sabut retratar algun pòster que circula homenatjant el d’Hable con ella. En la trama, Hollywood, tan ocurrent com sempre, decideix adaptar la història d’un mític escàndol d’una professora que va ser descoberta tenint una relació amb un alumne de tretze anys, company de classe d’un dels fills del matrimoni que llavors ella tenia. Ja curada la ferida, l’arribada de l’actriu Elizabeth Berry suposarà una amenaça externa, sobretot a la perspectiva experimentada de Gracie, en obrir-li camí al jove Joe fora de la falsa i idíl·lica família americana.

És cert que al contemplar un escàndol fictici un, com a espectador, pot tenir per moments la sensació de presenciar simplement una anècdota amb principi i final, una història de menor importància. No obstant això, és la narrativa literària-visual la que manté la tensió al llarg del film. Haynes estableix un joc impecable de miralls, reflexos de la identitat de cadascú, i el com els cossos componen el plànol, demostrant una fermesa en la càmera digne de les millors del ja any passat. Portman, per moments, recorda aquella Jacquelyn Kennedy que es passejava com una sensible peça de porcellana a punt d’esmicolar-se als passadissos de la Casa Blanca a Jackie.

És amb aquest joc de desdoblament de personalitats que, a mesura que observa i imita les mirades, composicions corporals i moviments de l’enteresa misteriosa del personatge de Moore, guanya força i presència. L’atractiu del film és contemplar aquesta evolució i com és retratada pel mateix plànol, recordant a aquell erotisme visual que posseeix Mulholland Dr., on les identitats d’ambdues noies, tan fràgils com seductores, copulen en un joc eròtic d’alternança de la dominància i on la personalitat d’una penetra el cos de l’altra.

Natalie Portman i Julianne Moore en un fotograma de May December. // Netflix

Enmig de tot aquest clima tens, el personatge de Joe es mostra com una simple i tràgica víctima del sistema. No es requereixen diàlegs sobre explicatius; sols amb les mirades i els silencis s’és capaç de definir-lo: algú que en plena època de crisi d’identitat, enmig de la rebel·lia juvenil de fer el que es desitja i la maduresa d’haver d’assumir un lloc, es desmunta en contemplar el viscut i el temps perdut (similar al trencat personatge que interpreta Paul Mescal a Aftersun).

May December és un viatge als secrets, a la perversió del desig com allò més primigeni, a la necessitat de viure i d’identificar-se. Haynes assoleix un equilibri brillant entre què es mostra i què no, mentre que tots els actors són impecables; sens dubte un dels millors càstings de l’any. Charles Melton, des de la repressió emocional, trenca amb la mirada, Julianne Moore està terrorífica sols amb la presència i Natalie Portman suposa una metamorfosi seductora en evolucionar amb el film.