Crítica ‘Priscilla’ (2023), Sofia Coppola i el conte de fades imposat

Conceptualment resulta interessantíssim els visionats conjunts de la recent i barroca Elvis de Luhrmann i l’encara més recent i peculiarment minimalista Priscilla de Coppola. El seu interès no rau sols en els antípodes formals als quals es troben, també en el fons que treballen. Si bé l’Elvis Presley d’Austin Butler era un viatge pràcticament psicodèlic que no acabava de saber molt bé si glorificar o condemnar la figura protagonista, sens dubte la humanitzava, ple de temors, addiccions, interessos externs i víctima sistèmica.

En canvi, l’Elvis Presley de Jacob Elordi pertany molt més a una ridiculització contradictòria enmig de certs actes inevitables de glorificar-ne la figura. Priscilla només és una peça al voltant de la seva vida, el mitjà a partir del que es relaten les aventures de l’estrella musical. Per molt que Coppola assoleixi transmetre la sensació, aquesta deixa a l’espectador en una terra de ningú banal, com si res importés, tal com tampoc importava la figura femenina, però que, en protagonitzar aquesta història, implica que no importi tampoc el que es narra.

Jacob Elordi i Cailee Spaeny en un fotograma de Priscilla. // A24

Priscilla és una pel·lícula molt més poderosa sobre el paper que en la seva execució. Es revesteix de forma molt més empoderada des de la seva idea, el missatge que vol transmetre. Un film de denúncia on uns fets reals no es normalitzen dins d’un conte de fades o la inevitable seducció que suposa l’artificial món de la fama. Queda tan palesa la diferència d’edat entre ambdós individus que arriba a resultar incòmoda al llarg de tot el metratge i, especial, al primer acte. La desmitificació d’un nom com el d’Elvis Presley, aquí com un abusador impresentable, fals, manipulador i ignorant, no deixa marge per a l’empatia del públic. Tanmateix, la irregularitat del film fa que Coppola caigui inevitablement en aquests moments en què el nivell de l’estrella sobrepassa el missatge i sí que cali en l’espectador, tal com també ho fa al personatge de Priscilla. De la mateixa manera, l’intent de desglossar tot el viatge psicològic al qual es va sotmetre la protagonista també deixa marge al romanticisme plàstic, però fàcil de commoure.

Sofia Coppola és sens dubte una autora, algú amb una posta en escena plenament preconcebuda, de gestos decidits i repensats. Les decisions aquí preses, per banda intel·ligents, per altra fallides, són esclaves dels errors de sèrie al no executar correctament el missatge. És a dir, en l’entregar-li tot el protagonisme a un personatge que va haver d’adoptar una personalitat reprimida i encongida, el film esdevé minimalista, de gestos aparentment blancs, neutres, mancats d’emoció. El viatge és molt més interessant en finalitzar-se i poder-lo pensar, però la falta emocional avorreix una experiència que, per altra banda, en cap moment resulta esgotadora ni excessivament feixuga.

Cailee Spaeny en un fotograma de Priscilla. // A24

De la mateixa manera, l’autoria de Coppola la porta a aquesta incomoditat on, aparentment, tot manca de vida, empetitint una Cailee Spaeny al llarg dels luxosos passadissos de la casa de Graceland (això sí, sent ella impressionant a un nivell continu durant el metratge), podent recordar, encara que aquí d'una forma molt més ben assolida, a la Jackie de Larraín. La fotografia, encaixant de meravella amb tota la producció de decorats, omple la pantalla de tons pastel que ancoren aquest missatge de banalitat i falta de grandiloqüència expressionista.

Per molt que la idea hi sigui, entrar en la mateixa trampa del missatge condemna una història potentíssima a ella mateixa. Queda ja molt lluny aquella Sofia Coppola capaç de recarregar l’escena de transcendentalismes existencialistes i estilismes visuals a The Virgin Suicides.