Crítica ‘La zona de interés’ (2023), el terror de l’holocaust a plena llum del dia | ‘The Zone of Interest’

El cinema bèl·lic, i en especial el del nazisme, ha anat aportant pràcticament cada any diferents històries, encara que difícilment de diferents perspectives. Com tota la resta de gèneres, resulta molt complicat no caure en els sensacionalismes, aquí amb els excessos de dramatisme i la simplicitat de protagonistes fàcils d’empatitzar pel públic des del victimisme. The Zone of Interest, l’esperada nova entrega d’aquella anomalia que és Jonathan Glazer, com tot el que ha dirigit fins al moment, apareix com una rara avis entre els excessos de tendencionismes i avança amb una singularitat robusta i contundent.

El quart film d’una filmografia plenament selectiva i d’autor s’introdueix en la tragèdia de l’holocaust per despertar una incomoditat i malestar que feia temps que no s’assolia. Per això, Glazer situa tota la narració des del punt de vist dels executors, la família del comandant del camp d’Auschwitz. La decisió arriscadíssima en unes mans que no fossin les d’un omnipresentment conscient com Glazer tendirien la pel·lícula a l’hermetisme apàtic, fins i tot d’incomoditat, o a la sàtira inconscient de responsabilitat moral.

Sandra Hüller en un fotograma de The Zone of Interest. // A24

No estem en terrenys com els de Downfall, on la introspecció en la psique del Hitler de Ganz permetia cert marge a la humanització tirànica; tampoc en els de The Shining de Kubrick, on el camí a la bogeria de Jack Torrance i totes les gesticulacions de Nicholson deixen espai a la diversió (sobretot després del primer visionat); estem molt més propers al que Paul Thomas Anderson va fer amb There Will Be Blood, centrant tota la tensió dramàtica en la corrupció humana del personatge de Daniel Day-Lewis i obligant a l’espectador a una incomoditat per moments terrorífica, tement al constant personatge protagonista.

Pel que fa a la perspectiva, tampoc s’endinsa en les execucions del terror; això queda molt més proper a les escenes de Schindler’s List on el personatge de Ralph Fiennes assassina a individus del camp, donant els arguments requerits a l’espectador per completar el retrat terrible de què ocorria. No obstant això, aquí res és mostrat; res és sobreexplicat, però tot, absolutament tot, és pur malson; tot és constant soroll de fons, interminable; un hermetisme inatrapable, superior a qualsevol intent de connexió durant el metratge. Si Buñuel utilitzava la burgesia per enriure’s a la cara a El discreto encanto de la burgesía, Glazer la torna a situar com a eix central, aquí amb una diferència de classes més que evident, per establir un conte de terror asfixiant, que atrapa des del primer segon i no deixa respirar fins als crèdits finals. Sols en contades escenes, Glazer, recordant a aquell sarcasme britànic que convertia Sexy Beast en un deliri incommensurable, es permet destensar la narració per ridiculitzar els protagonistes des de la seva incompetència (això sí, amb el constant so de l’infern de fons, assenyalant-los com a únics responsables).

Fotograma de The Zone of Interest amb Chrian Friedel al centre. // A24

El desplegament de talent de Lukaz Zal com a director de fotografia, ja amb una carrera tan notòria com és la dels treballs als últims films de Pawlikowski i I’m Thinking of Ending Things de Kaufman, li aporta aquest to requerit de conte a la pel·lícula, doncs, en el fons, la família protagonista no deixa de viure el seu conte de fades. La seva casa amb jardí i piscina al costat del riu, el servei de criats... Tot senyal de poder és eròtic als ulls del mal i la incomoditat de Glazer és de tanta magnitud que és a plena llum del sol. Els únics moments en què es permet respirar a l’espectador, justament aportant encara més incomprensió hermètica, és amb les petites aventures d’una jove jueva a través d’un penetrant negatiu en la imatge, conferint al terror un fil de fantasia esperançadora.

La ment de Glazer, de la desbocada i ja citada Sexy Beast a l’obra mestra cronenbergiana amb existencialisme lynchià que és Under the Skin, ara s’ha tornat a confeccionar, una dècada posterior al seu últim llargmetratge, per entregar un dels films més valents i intel·ligents del ja passat darrer any. Un ambiciós projecte des de l’autoria màxima i que permet continuar creient en el llenguatge cinematogràfic com a mitjà per narrar històries.