Crítica ‘Los que se quedan’ (2023), carta a l’esperança de la moral | ‘The Holdovers’

Entre l’hermetisme terrorífic de The Zone of Interest, la densitat narrativa d’Anatomy of a Fall, el classicisme robust de Killers of the Flower Moon, la disrupció de Poor Things... The Holdovers s’erigeix en una història aparentment molt més propera al convencionalisme de pel·lícules com el biopic de Maestro o la comèdia americana d’American Fiction; una suposada “feel-good movie” capaç d’atraure tots els públics amb el discurs de superació estatunidenc.

No obstant això, el nou film d’Alexander Payne es troba molt més junt amb l’Oppenheimer de Christopher Nolan. L’autoria d’ambdues obres no rau en la història en si, sinó en la personalitat de qui les narra. En lloc de poder narrar la vida del creador de la bomba atòmica com la gran majoria de pel·lícules biogràfiques, Nolan s’introdueix en la ment del científic amb tons de cinema experimental; de la mateixa manera, Payne mostra una sensibilitat ja marca de la casa per convertir el discurs de superació estatunidenc en un relat intergeneracional, intergenèric i interracial que dialoga amb tots nosaltres, els nostres traumes, les nostres pors i les nostres aspiracions.

Paul Giamatti i Dominic Sessa en un fotograma de The Holdovers. // Focus Features

Amb ressons de Dead Poets Society, Payne centra la narració des de l’educació com a eina desaprofitada per interpel·lar el jovent i futur, així com, si bé l’eix central és l’educació en el coneixement, tot porta a l’educació de la moral i a la introspecció en un mateix. Romànticament, és el descobriment de què envolta a un el que el porta a l’exploració en la seva emocionalitat interna, tant com bidireccionalment la desconstrucció d’un mateix porta a entendre i estimar més el que et forma i t’acompanya. El film de Peter Weir, adaptant la novel·la homònima de N.H. Kleinbaum, situava al professor John Keating (etern Robin Williams) com a intel·lectual revolucionari que impulsava als reprimits estudiants a descobrir la vida. Tanmateix, aquí tots els protagonistes són víctimes per igual d’un sistema corromput i fallit. Una desconstrucció del somni americà centrada en plena dècada dels setanta amb la mateixa força com si el film també hi pertanyés.

Sols li poden restar les concepcions preconcebudes de la contemplació d’una obra de menor intel·lecte pel seu discurs de moralitat desbordant, les que mal anomenem i reduïm a la categoria de les ja citades “feel-good movies”. Per tant, si com a espectadors ens despullem de judicis erronis i acceptem el viatge proposat per Payne podem ser capaços de gaudir d’una de les pel·lícules més emocionants i amb més contundència dramàtica dels darrers anys. Per això, el director recupera l’equilibri entre comèdia i drama que tan bé ha sabut perfilar amb l’experiència, on la comèdia és el mitjà per arribar a la vida. És a dir, tot el que es narra aquí és dramàtic; és la tragèdia de la solitud. Però el racó a la sensibilitat, el respecte cap als seus protagonistes, el porta a destensar-se en ambients menys recarregats. De la mateixa manera i sense caure en dramatismes pornogràfics, la porta oberta per aquesta distensió reserva un espai a la sensibilitat on aquesta, en la seva expressió més solemne i sincera, brilla de la forma més emocional possible.

Paul Giamatti en un fotograma de The Holdovers. // Focus Features

Aquesta sensibilitat adquirida no seria possible sense el desplegament actoral. Da’Vine Joy Randolph omple la pantalla d’una forma immensa, sempre a punt de trencar-se, però amb la serenor i fortalesa suficient; Dominic Sessa és tot un descobriment que li confereix el dinamisme, però també la pausa necessària; Paul Giamatti és la pel·lícula. Giamatti són les mirades i silencis entre desesperació, és bastar-se amb el que li toca, però també és una mala gaita i un salvatgisme verbal i gesticular amb el que un no pot parar de riure.

The Holdovers és una història dels que es queden, els que resten, en un món solitari i corromput, però que entenent-se i funcionant com a equip es descobreixen a ells mateixos per aportar-li una mica més d’esperança a tanta crueltat i egoisme. Pels detractors de les ensucrades i recarregades de cursileries pel·lícules de Nadal, la nova entrega de Payne s’ajunta a aquell grup tan variat, però valent, de pel·lícules anti-Nadal, del Die Hard de McTiernan o Batman Returns de Burton a l’Eyes Wide Shut de Kubrick, que es converteixen en la millor forma de gaudir d’aquest, així com de la vida mateixa.