Crítica ‘Dune: Parte Dos’ (2024), la nova entrega de Villeneuve en un acte ple d’èpica i grandiloqüència | ‘Dune: Part Two’

Denis Villeneuve ja porta unes quantes entregues proclamant-se com a la gran espasa de l’autoria dins el blockbuster. Així com Christopher Nolan converteix el cinema d’autor en grans pel·lícules d’elevats pressuposts i ambicions grandiloqüents, el director canadenc suposa la inversa: una reclusió en la intimitat i les relacions intra/interpersonals adquirint als productes preestablerts pel gran públic una sensibilitat pròpia de nínxols molt més selectius.

Del cruel neo-western corruptiu de Sicario a l’existencialisme comunicatiu i descobriment de l’estrany d’Arrival; de la soledat ensordidora cruspida a base neons i societats postmodernes de Blade Runner 2049 a la shakespiriana tragèdia ocupant l’infinit horitzó de Dune: Part One. Ara, l’aventura que adapta la primera novel·la de la saga de Frank Herbert retorna a les grans pantalles exigint pràcticament com cap altra a aquestes per una de les experiències més estimulants dels últims anys. El projecte de Villeneuve dota d’una presència i enormitat poderosíssimes per captivar les exigències dels més devots de la ciència-ficció i seduir al nou públic inexpert o reticent a grans èpiques.

Tres cucs de sorra en un fotograma de Dune: Part Two. // Warner Bros.

Així com Villeneuve assolia un vers totèmic amb els cossos morts en vida desplaçant-se entre el barroquisme visual, fusionant-se i dissociant-se entre si, a la seqüela de l’obra majúscula de Ridley Scott, aquí torna a un precís equilibri entre tot el que es mostra i el com es mostra, entre fons i forma. El director és capaç de crear unes imatges sense precedents per immortalitzar del gest més íntim al més transcendental. El personatge de Chani (Zendaya) ensenyant-li a Paul com desplaçar-se subtilment sobre la superfície arenosa del desert com si li mostrés com ballar per despullar el seu cor. L’heroi messiànic, esdevingut en cowboy, que beu de tota la referència a la mitologia del western per domar als cavalls, aquí enormes cucs de terra, mostrant una dominació del mortal humanitzat sobre el poderós salvatge natural. El perfecte antagonista, Feyd-Rauthna (Butler), ple de tirania i sadisme que conjuga terror i erotisme pervers en una proclamació feixista del desig de la violència.

El director canadenc estableix un desplegament tècnic impressionant per retratar la immensitat de la seva proposta en un aparent equilibri entre la pausa dramàtica i l’explosivitat de l’acció. Tanmateix, és evident l’herència d’un modernisme establert per Christopher Nolan on tot ha de mantenir-se elevat a màxima exponència, on tot ha de ser suprem i sublim per mantenir la grandiloqüència incommensurable, i a vegades incomprensible, assolint, així, una obra totèmica. De la mateixa manera que alguns llargmetratges del director britànic pequen d’aquest excés, en especial la majoria dels més aclamats, el film de Villeneuve és víctima d’ell mateix. És el resultat d’una sobresaturació d’estímuls visuals i sonors, amb un excèntric i desmesurat Hans Zimmer, que col·lapsen en els moments finals on l’èpica és incapaç de sobrepassar-se a si mateixa. El llast ja era notori en la primera part i aquí queda més compensat per tota l’entrega de dues primeres hores immenses, amb una hipnòtica Zendaya que sostén un Chalamet de nou perdut en la seva mirada plena de pretensions d’intensitat, però mancada de resolutives emocions.

Austin Butler en un fotograma de Dune: Part Two. // Warner Bros.

La proposta de Villeneuve transita dels personals primeríssims primers plans a l’eternitat dels grans plans generals, amb tots els que hi ha pel mig, per establir un viatge a l’èpica d’aventures i fantasia que segurament mai havia atrapat tanta singularitat assolida des de la trilogia de The Lord of the Rings de Peter Jackson. Enmig del privilegi d’aquesta llibertat creativa, el director és capaç d’arriscar-se en incursions a la màxima autoria, amb un penetrant blanc i negre a base d’infraroig que perfila l’agressivitat de la casa Harkonnen, responsables directes de l’atac a la casa Atreides a la primera entrega. A tota aquesta oferta de Villeneuve sols se li pot retreure no haver-se atrevit a desenvolupar-la en major esplendor, no sols amb una escena sinó en totes aquelles on la perspectiva protagonista fos des de la mirada del psicopàtic i captivador personatge que interpreta un enorme Austin Butler.

Al final, la que aparenta ser la nova pel·lícula dins una futura gran saga de ciència-ficció, ja havent enunciat les intencions d’una tercera entrega que adapti la segona novel·la, és el que ha condicionat totes les últimes pel·lícules del director canadenc; una obra esclava de les irregularitats que suposa el gran cinema d’espectacularitat, però assolida amb una magnificència visual digna dels recents grans progenitors d’imatges immortals.