Crítica ‘Trenque Lauquen’ (2022), oníric i transcendental film ple de desitjos i secrets

Decision to Leave de Park Chan-wook, Aftersun de Charlotte Welles, Cerrar los ojos de Víctor Erice, Titane de Julia Ducurnau, Pacifiction d’Albert Serra... i Trenque Lauquen de Laura Citarella. Unes més clàssiques i altres més modernes; uns drames clars de personatges, altres més de gènere i altres que són massa grans com per sols definir-se per un sol llenguatge. Totes elles són la prova irrefutable que es continua fent cinema de primeríssima qualitat, amb puresa en els seus gestos i decisions, amb valentia i, sobretot, amb cor.

La nova pel·lícula de Laura Citarella, prèvia directora d’Ostende i La mujer de los perros, s’encabeix dins la marca de les obres produïdes per El Pampero Cine, pràcticament ja constituït com un moviment cultural d’intel·lectuals argentins de les noves generacions modernes i que continuen creient en la sensibilitat que es pot assolir a través del vers que configuren les imatges en moviment. La seva nova entrega va suposar una de les grans sorpreses en els festivals de Venècia i Sant Sebastià, amb una singularitat tan marcada que ja ha anat madurant amb aquell to de gran obra de culte.

Laura Paredes en un fotograma de Trenque Lauquen. // El Pampero Cine

Separada en dues parts de dues hores i escaig cadascuna, Trenque Lauquen és molt més que una pel·lícula. És d’aquells films que ja es poden gaudir en fluir amb la proposta estètica, però que creixen molt més en ser pensades posteriorment. Es respira i es transmet, es configura enmig d’una aparent pausa contínua a partir la qual tot, absolutament tot, mirades, silencis, somriures, petons, cau com una pluja d’estímuls abismal. Res sembla afectar els seus personatges ni a la intensitat de la trama, ja que Citarella allarga i tensa les possibilitats de cada gest, assolint tal sensibilitat que les emocions projectades s’empoderen d’un naturalisme i humanització admirablement extraordinaris (en el més pur dels seus significats).

La primera de les parts parteix de la desaparició de la Laura (totipotent Laura Paredes), teletransportant-nos en un omnipresent en aquest projecte David Lynch i, en especial, el seu Twin Peaks. De fet, al Lynch que més recorda és a l’últim, al del vint-i-cinquè aniversari de la sèrie amb Twin Peaks: The Return i aquella estranyíssima sensació que tot i res tenia lloc a la vegada, que tot és hermètic però enormement emocionant al mateix temps. La cerca de la noia desapareguda obrirà una road movie divertidíssima entre els dos homes de la seva vida, la parella i l’amant, cadascú amb els seus secrets i interessos. De la mateixa manera que Coppola manipulava els salts temporals a The Godfather Part II, per molt esbojarrada que sigui la comparació, Citarella utilitza els flashbacks de la relació entre “Chicho” (Ezequiel Pierri), l’amant, i Laura no per sols construir la intensitat del relat present, sinó per també establir un poderós romanç secret i prohibit, obsessionat, al seu torn, per un altre romanç d’una parella que es cartejava i que sobtadament es va interrompre amb la desaparició, de nou, d’ella.

Rafael Spregelburd i Ezequiel Pierri en un fotograma de Trenque Lauquen. // El Pampero Cine

Si la primera part és el Lynch més emocional i transcendental, el de la primera meitat de Mulholland Dr., la segona part és el Lynch de la segona meitat de la seva pel·lícula, el fantàstic. Tanmateix, no adquireix el to de malson terrorífic, sinó que es despulla d’aquest, però mantenint-se en l’onirisme, en allò eteri que al presenciar-ho es té la sensació de contemplar quelcom superior. S’aproxima molt més als instants de pausa semieròtica de Twin Peaks: Fire Walk With Me, on veiem al personatge de Laura en un mar de desitjos i llibertats consumades en els instants previs a la seva desaparició.

Trenque Lauquen és un somni, un mirall on es projecten les fantasies, pors, consumacions de pecats, deliris inexplicables. És una història d’obsessions, de la tensió de descobrir a l’altre, de persones reencarnant-se en la vida d’altres en un acte de doppelgänger invertit; tot per, en el fons, poder gaudir d’una porció d’aquella llibertat sols pròpia dels somnis als quals sempre desitgem retornar en tancar els ulls.