Crítica ‘El clan de hierro’ (2024), l’obsessió entre el fracàs i l’èxit de la família Von Erich | ‘The Iron Claw’

Del Rocky d’Avildsen al The Fighter de Russell, del The Wrestler d’Aronofsky al Million Dollar Baby d’Eastwood. Moltes pel·lícules s’han atrevit en endinsar-se en l’obsessiu, absorbent, destructor i cruel món dels esports i espectacles de contacte. Sempre amb la silueta de la demolidora Raging Bull de Scorsese, cimera de la magnificència de l’equilibri entre fons i forma en retratar els magolats cossos en la seva violenta dansa davant la càmera, la nova entrega de Sean Durkin estableix una nova proposta en el tractament d’aquest món.

The Iron Claw segueix la mítica família Von Erich, liderada per un evident patriarca familiar, Fritz Von Erich (Holt McCallany), que va suposar un domini tràgic de l’espectacular lluita lliure a principis de la dècada dels anys vuitanta. Zac Efron lidera l’exitosa llista d’intèrprets sota la pell del germà gran, Kevin; la resta, exceptuant el petit, Chris, que no apareix en la pel·lícula, són David, Kerry i Mike, interpretats per Harris Dickinson, Jeremy Allen White i Harry Simons, respectivament.

Holt McCallany, Zac Efron, Harris Dickinson, Jeremy Allen White i Harry Simons en un fotograma de The Iron Claw. // A24

Continuant amb l’estètica clara del cinema independent d’autor estatunidenc, The Iron Claw mostra una imatge densa, d’existencialisme continu i demolidor, que s’anivella a la dimensió dramàtica dels seus personatges per elevar la transcendència d’aquesta. Sense arribar a aquell vers emocional de Days of Heaven o Badlands de Malick, al que tots aparenten assenyalar, però amb la suficient distància per a no demostrar pretensiositat en ser incapaços d’acostar-s’hi, Durkin mostra serenor i pols per, en tot moment, ser omnipresentment conscient de tot el que executa, el que es mostra i el que no. Molt poques vegades se li pot retreure cert tanteig amb el sensacionalisme i menys visualment; el director sap aportar el to eteri necessari per moure’s dins la subjectiva presència de les emocions, però sense recarregar-se en ella.

Per molt que el referent d’esports de contacte sigui Raging Bull, en el món de la lluita lliure és el film que Aronofsky va assolir el 2008, The Wrestler, el que descobria des d’aquella crepuscular tragèdia d’un cowboy a mig camí de redimir-se i de glorificar-se amb un últim cop final, el que explorava l’enorme dimensió dramàtica d’aquests individus, molt més propers a estrelles de cinema amb enormes cossos modificats que d’atletes. On més pot trontollar el film és en el sensacionalisme narratiu; si bé molt controlat en pràcticament tot el relat, la facilitat dels seus personatges en classificar-se la pot acostar a una aparent simplicitat. És cert que es mostren els fets reals, i fins i tot filtrats per no caure en excessos dramàtics, però resulta tòpica la figura de l’antagonista patern que exigeix als fills ser allò que ell no va assolir. Tanmateix, la forma en què s’executen les decisions és gratament trobada, amb personalitat i valentia per tampoc caure en la facilitat de glorificar figures i llegendes reals, sinó humanitzar-les i mostrar-les tal com foren.

Zac Efron en un fotograma de The Iron Claw. // A24

L’entrega i dedicació dels intèrprets, en especial del protagonista Zac Efron, és abismal. Com si es tractés del seu propi personatge, Efron mostra una entrega enormement física i mental. Si bé no va ocórrer a propòsit sinó per un accident amb què es va trencar la mandíbula, el resultat de l’operació a la qual es va sotmetre l’actor li confereix una aparença estranya i certament incòmode en primera instància a l’espectador inconscient, però que conjuga perfectament amb l’entrega obsessiva i absorbent que suposa el seu paper en la pel·lícula.

Amb aquest shakespirià camí penetrant a la bogeria tràgica, The Iron Claw parla d’una trencada família per les formes de masculinitat i com aquestes es relacionen amb l’amor i el desamor, la vida i la mort, l’èxit i el fracàs, el control i l’obsessió. Pares, fills, autoproclamats fracassats i estrelles exitoses, tots són víctimes del mateix sistema al qual se sotmeten, trontollant d’un extrem a l’altre i sense mai acabar d’entendre què és el que realment estan buscant en les seves vides, més enllà del que se’ls exigeix.