Crítica ‘The Beast (La bestia)’ (2023), conte de terror sobre la pèrdua d’identitat | ‘La Bête (The Beast)’

La ment de Bertand Bonello, director francès i autor de Casa de Tolerancia, va confeccionar una de les grans sensacions del passat festival de Venècia i ja fa unes setmanes que ha arribat a les nostres sales. Tal és la magnitud del seu projecte i la personalitat de la seva visió que és una enorme llàstima no haver-se estrenat el passat any, ja que hauria entrat de cap a les cinc primeres posicions de la llista de les 40 millors pel·lícules del 2023 que vam publicar.

Bonello és transcendental, omnipresentment conscient de cada gest; un pintor de pinzell fi i detallat que li permet ser abismal, magnífic, en el resultat del quadre. La seva proposta és absoluta, abasta totes les possibilitats imaginables, fins i tot quan la magnitud del relat pot semblar trasbalsar-lo. Amb una ambició descomunal, decideix descriure la naturalesa de l’evolució de la humanitat amb la sobreproducció d’estímuls i la impuresa emocional com a motors de la seva pròpia condemna.

Léa Seydoux i Guslagie Malanda en un fotograma de La Bête (The Beast). // Les Films du Bélier

En aquest tríptic argumental que s’entrellaça, el director francès juga amb l’hermetisme que resulta de la seva ambigüitat, una estranyesa que es teixeix al llarg de tot el seu metratge, sempre amb una marcada bellesa en l’empremta estètica que el configura. Bonello no sols és capaç de recordar enormes obres, sinó de posicionar-s’hi no massa lluny i de postular-se com a candidata de jugar a la mateixa lliga. Podem estar parlant de la perversió de falses fantasies i identitats invertint-se en el somni fracassat del Mulholland Dr. de David Lynch, les personalitats perdudes que deambulen imitant-ne altres en la prepotència de la societat moderna del Holy Motors de Leos Carax i de les històries terrorífiques del David Cronenberg més psicològic, on la complexitat de la nostra forma de ser és la que ens penetra la ment i ens posseeix com a espectadors.

De la forma més romàntica possible, només hi ha una emoció que assoleixi transcendir espai i temps. L’amor es construeix en aquest film com l’eix central i atemporal que uneix els nostres dos protagonistes al llarg de moltes dècades i històries i vides diferents. Gabrielle, una totèmica i impressionantment entregada Léa Seydoux, és una jove burgesa de la França de principis del segle XX, dedicada a la seva vida pressuposada de dona casada, una model que viu sola en una mansió, surt de festa amb les amigues i no reflexiona massa sobre els seus actes i una supervivent pandèmica del futur pròxim que es nega a bloquejar les seves emocions per aconseguir la feina que desitja. Louis, un sorprenent i hermètic George MacKay, en canvi, és un altre burgès que n’està enamorat i la seduirà per poder fer realitat el conte de fades, un fracàs de la societat perquè mai ha pogut estar amb cap noia i decideix obligar-se a venjar-s’hi i un noi qualsevol que s’hi sent atret, desitja la mateixa feina i sí està disposat a entregar i perdre totes les seves emocions per una ànima més “pura i impertorbable”.

Léa Seydoux i George MacKay en un fotograma de La Bête (The Beast). // Les Films du Bélier

Enmig de l’ambiciositat de l’enorme projecte, cadascuna de les decisions és executada amb una impecable subtilesa que viatja del romanç al conte de terror i a l’existencialisme sci-fi. Resulta una clara pel·lícula postpandèmica, des del valor categòric d’algunes imatges proposades al terror davant l’amenaça d’un desastre natural, la valentia davant d’aquest o la suposada indiferència quan ja ha omplert les ciutats parisenques. Al terror sols li pot fer front el valor de la puresa dels sentiments, allò que ens converteix en humans i ens diferencia de la resta de les espècies que actuen des de l’egoisme com a mètode de supervivència natural.

Tanmateix, el poder del relat de Bonello regeix en el que es pot considerar puresa i naturalesa dels sentiments, allò que poèticament idealitzem, i el que realment ens defineix, allò que el futur pròxim reclama com a professionalitat impertorbable. El discurs del film és d’una enteresa present descomunal, ja que assenyala a la globalització com a culpable de contínues còpies d’identitat deshumanitzades, nines falses de rostres plàstics, i que implícitament comporten una degeneració terrorífica amb la qual ens robotitzem, convertits en productes falsos i desdibuixats.