Crítica ‘Monkey Man’ (2024), l’estrena de Dev Patel com a nou heroi d’acció modern

Una història de venjança, tan sanguinolenta que va ser rebutjada per Netflix, amb nou heroi d’acció en mode autor absolut, fort discurs polític de la desigualtat de classes a l’Índia, un disseny de personatge tan atractiu que podria ser capaç d’esdevenir cultura pop i una història original que podria convertir-se en la nova Fight Club o John Wick.

Monkey Man és una de les pel·lícules més esperades d’aquest any amb tot el citat com a ressò de fons, destinada a ser un gran èxit a les sales de cinema. Si bé aquest ja s’ha complert d’entrada i la pluja de violència encara es troba ocupant bona part de les grans pantalles per continuar augmentant-lo, les pretensions artístiques que semblava oferir s’han quedat a mig camí; sense ser una nova versió al nivell del personatge d’acció de Keanu Reeves a la saga dirigida per Chad Stahelski ni oferir res de nou, aporta tot un repertori d’idees per gaudir d’adrenalina i entreteniment del més grat.

Dev Patel en un fotograma de Monkey Man. // Thunder Road Pictures

En aquesta història de venjança, el personatge de Dev Patel viu del poc que genera en lluites clandestines on l’única norma és que no n’hi ha, tal com ja marcaven les paraules de Tyler Durden a l’obra de David Fincher de 1999. L’encant i atracció estètica del seu personatge és la màscara d’un mico amb la que combat i que dialoga sobre una llegenda hindú que es mantindrà omnipresent al llarg de tot el film. Però Kid, el protagonista, té un propòsit molt més transcendental que aquest, ja que s’infiltrarà en els negocis de la poderosa família del cap de la policia de la ciutat, qui matà a la seva mare quan ell era un nen. En un nou clar i parcialment assolit viatge de l’heroi que postulava Joseph Campbell (The Hero’s Journey), Kid travessarà un dens camí on es trobarà amb ell mateix i les seves pors, convençut a convertir-se en la reencarnació d’Hanuman, l’heroi de la llegenda que la seva mare li explicava i que ell recorda amb la seva màscara.

Les constants necessitats de comparatives, en aquest cas amb John Wick, de l’estètica moderna a base de neó al classisme temàtic amb el camí de l’heroi i la història de venjança, li han pesat molt a l’òpera prima del director. Val a dir que cal aplaudir tots els intents d’oferir històries originals i que parteixin d’elles mateixes en els temps de contínues reproduccions artificials i mancades de personalitat. No obstant això, en el cas de la saga de Stahelski podíem observar un poderós coneixement sobre cada gest establert, pràcticament tot estava mil·limetrat i l’adoració al cinema d’acció era absoluta, desfrenada i equilibrada. En canvi, les intencions de Patel, a qui és cert que també se li ha d’aplaudir la dedicació total i personal en aquest projecte, passen per un to més fosc i contemplatiu per aportar calma entre les escenes d’acció que ja remuntaran el descens del ritme narratiu. Si bé la proposta és clara, la longitud del metratge i la sobre explicació en la introspecció de la psique del nostre protagonista per “humanitzar-lo” desequilibren i irregularitzen un relat que funciona molt millor quan es despreocupa de complexitats narratives.

Dev Patel en un fotograma de Monkey Man. // Thunder Road Pictures

És així com el primer i el tercer acte, la preparació i la culminació de la vall generada en un segon acte allargat, són les claus de l’entreteniment de la pel·lícula. A Patel li queda molt per aprendre rere la càmera i ja demostra aptituds i intencions per respectar el llenguatge cinematogràfic, però per molts moments és esclau del modernisme al qual pertany. Aquest passa per un ritme de muntatge ultra accelerat, en especial en les escenes d’acció, tal com també es troba en la gran majoria de les pel·lícules que es projecten avui dia. El classicisme formal, en canvi, i que es pot trobar en un parell d’escenes molt ben assolides, amb absoluta adoració a l’espectacle, dilata els plànols, maximitzant l’estètica de la proposta.

Al final, Monkey Man és una espècie de figura en terra de ningú, entre el que podria ser i el que acaba sent; sobrepassada per la immensitat de les possibilitats a les quals apuntalava i suggeria, no deixa de ser una nova aportació que cal rebre amb els braços oberts i el sentit de l’espectacle ben activat, perquè continua sent molt superior de la gran majoria d’ultraprocessats que es consumeixen en aquests temps.