Crítica ‘La quimera’ (2023), realisme màgic italià en les noves fantasies d’Alice Rohrwacher | ‘La chimera’

Quan es diu que una localització, poble, ciutat o espai natural, és un personatge més en la ficció es deu que el seu desenvolupament ha sigut com a tal. És a dir, el tracte narratiu ha sigut com si fos un actiu més en la història i el seu significat. Els asfixiants passadissos de la nau Nostromo a Alien, la magnificència de l’aventura en el desert de Monument Valley a Centaures del desert, el neo-noir en una societat cyber-punk de Blade Runner i la seva seqüela, el misteri de l’ocult en el bosc de La bruja i la romàntica i melancòlica Roma de La gran bellesa. En tots aquests escenaris, personatges i paisatge es confeccionen en un equilibri perfecte on retroalimentar-se, dignes de compartir el pla en tota la seva grandiloqüència. És aquí on la imatge assoleix la sublimitat.

Alice Rohrwacher ja ha fascinat el públic amb les seves anteriors obres, on l’espai creat cobra d’un realisme tan immens i poderós que sentim i volem poder viure-hi per nosaltres també experimentar les fantasies personals i contes de fades. Ara, La quimera, la seva nova obra, ha arribat a les nostres sales per continuar enlluernant-nos.

La banda dels 'tombaroli' en un fotograma de La chimera. // Ad Vitam Production

En el fons, els personatges de les pel·lícules de la directora italiana no semblen reals. Semblen extrets de faules on les seves accions no importen tant com el significat d’aquestes. Són propis de llegendes paral·leles a la nostra realitat que ens ajuden a entendre-la millor. Cada autor escull el seu camí per singularitzar-ne el missatge, i Rohrwacher és pròpia del realisme màgic. Beu del neorealisme italià, però s’acosta molt més a la cerca constant de la meravella, aquí una quimera, com fa Paolo Sorrentino, sigui amb la ja citada La gran bellesa o amb Fue la mano de Dios. La història d’un jove que acaba de sortir de la presó i acompanya els seus amics a continuar buscant tombes i jaciments és el que menys interessa. El transcendentalisme recau en el significat del gest, en l’equilibri entre què es mostra i el que importa i, per tant, se’ns oculta, però suggereix.

L’escenari creat per Rohrwacher no és físic, sinó mental. No és una ciutat concreta de la qual ens puguem sentir partícips, sinó un estat al qual aspirem, intocable, però que es respira, se sent. Personatges fellinians caricaturescs que vaguen en un somni que ens penetra com a individus per despullar-nos d’aspiracions, inquietuds, impureses i arrels passades. Rohrwacher es mou entre la tragèdia de la injustícia, la sensibilitat de la tendresa i la ironia del fatalisme; ja ho vèiem a l’enorme El país de las maravillas, on les relacions interfemenines construïen una història de puresa humanitzada i esperança davant la incapacitat d’un pare de família obsessiu amb la feina; també es troba a l’obra mestre descomunal que és Lazzaro feliz, on Lazzaro és un jove reconvertit en àngel que viurà des de la inconsciència de la corrupció humana, sempre dedicat als altres i com a contraposició de la tragèdia d’un grup de pagesos tan esclavitzats per una “marquesa” que els controla les terres com pel capitalisme social que els impedeix l’adaptació.

Josh O'Connor en un fotograma de La chimera. // Ad Vitam Production

A La quimera es parla de la impossibilitat d’abandonar el passat, de viure eternament en el dol. Arthur serà incapaç d’oblidar la seva parella després de la mort i per això viurà entre tombes, excavant-les, endinsant-se en elles, buscant entendre-les i respectar-les molt més que els seus companys, com si així entengués millor una part d’ell mateix que ja no hi és, però que resta immortal, intocable per a les mans dels demés. Sempre funcionem per contraposició, per això els individus que formen la resta del grup coral, ells arrelats a una ignorància del món i del sentit de la justícia, sols amb la intenció de ser rics i mai treballar, seran el perfecte equilibri irònic que demostra tant el punt de tendresa en el fatalisme com el punt de la complexitat de la condemna.

Si a Lazzaro feliz el personatge d’Alba Rohrwacher, germana de la directora i sempre fidel a la seva filmografia, era el punt d’unió entre la innocència de Lazzaro i la injustícia del poble, aquí Arthur ho és entre la ignorància dels seus amics i l’esperança i futur d’Itàlia (“Visca Itàlia”, li diuen, recordant a aquell film de Rossellini), una jove portuguesa que, des de la seva feminitat, com a El país de las maravillas, és el despertar de la tendresa del protagonista i la contraposició del passat al que s’arrela.