Crítica ‘Call Me by Your Name’ (2017), passional somni de l’amor impossible

L’any 2017 el director italià Luca Guadagnino va finalitzar la que ell va anomenar com a la trilogia del desig amb un film que mantenia tota l’autoria de les anteriors dues obres, però configurada amb aquella singularitat que en rares ocasions podem gaudir i que li permetia fusionar el nínxol reclòs del cinema d’autor amb l’admiració del gran públic, qui, totalment fascinat, acabava de descobrir un dels grans poetes de la imatge moderna. La resta ja forma part de la història, el remake de Suspiria, Hasta los huesos, on repetia amb Timothée Chalamet i Rivales, un triangle romàntic que acaba d’arribar a les sales.

Les altres dues pel·lícules que conformen la trilogia són Io sono l’amore (Yo soy el amor) i Cegados por el sol. La primera és la brillant història de la mare d’una família burgesa que, incompleta amb la seva vida, es desboca passionalment amb el seu amant; la segona és el remake de La piscina, clàssic francès de Jacques Deray, que construeix el tan irregular com feroç relat d’una parella que convida uns dies a l’exnòvio d’ella i la seva filla, confeccionant un complex entramat interpersonal amb les emocions més primitives, visió que es mantindria constant en el film que va catapultar al director de Palerm.

Timothée Chalamet i Armie Hammer en un fotograma de Call Me by Your Name. // Sony Pictures Classics

Call Me by Your Name. Digue’m pel teu nom. Hi ha qui podria creure que el romàntic és el més difícil dels gèneres, i tindria raó, ja que pren la valentia i inconsciència d’atrevir-se a immortalitzar el més pur, tràgic, transcendental i meravellós dels sentiments. L’amor, l’adoració absoluta, tant per una altra persona com per un art, una obra, un moviment o la vida mateixa. “Digue’m pel teu nom” és la forma que Elio i Oliver, eterns i impertorbables amants, tenen de mostrar que pertanyen a l’altre, que el somni eròticament romàntic que han construït és per la fascinació que senten ja no només pel cos de l’altre, ho transcendeixen, per la persona i nom que hi ha rere la pell que desitgen. La pel·lícula explica, per una banda, la de l’Elio, el primer amor i, per l’altra, la de l’Oliver, el més juvenil i, en conseqüència, desbocat de rebel·lia. Si l’amor és el sentiment més pur, el primer i juvenil és el més sublim de tots, i més si es tracta d’aquella força penetrant que conformen els amors impossibles, ja que resten a la nostra memòria com a impertorbables de futurs desamors, deslleialtats i decepcions, és pur.

La forma visual de Guadagnino passa per una estilització total de la imatge des del detall, des del gest, amb aparença neorealista. Si bé no acabava d’encaixar en la valentia de reinterpretar l’exotèric bany d’estímuls de Suspiria, molt més còmode en la violència de la càmera d’Argento, és aquí on més sentit i comoditat desplega. Ja brillava en les dues anteriors obres, que on més podien desestabilitzar-se, en especial Cegados por el sol, era en el desenvolupament narratiu, però formalment anivellava, i anivella aquí, personatges i paisatge. Tot el que conforma el pla es troba en perfecte equilibri i harmonia. No busca pretensiosament aquell Malick amb fàcils onirismes transcendentals, on l’espiritualitat omnipresent del paisatge abrasa els protagonistes; al contrari, entén i executa, a la seva forma i salvant les distàncies, el millor Terrence Malick, amb aquesta harmonia que permet entrar en la faula emocional construïda, equilibrant també fons i forma, ja que el to de fantasia permet la creació de tota aquesta aura impertorbable d’amants que, durant un estiu, van estimar-se i desitjar-se tant com el somni els va permetre.

Timothée Chalamet i Armie Hammer en un fotograma de Call Me by Your Name. // Sony Pictures Classics

La rebaixa onírica des d’aquest neorealisme, i que, per tant, permet des d’allà construir i crear tota la força de la història, és perceptible en tot el que es mostra. Des de la fotografia a les interpretacions, tot es fusiona a la perfecció. La desconeixença i disbauxa de Chalamet amb la seguretat i fermesa de Hammer dansen en el pla, al voltant de la càmera que retrata per a l’eternitat el seu amor.

Call Me by Your Name és com si el fons, la temàtica d’un amor impossible, d’Antes del amanecer, la primera de la trilogia de Richard Linklater, s’hagués configurat amb la forma, la sublimitat del gest, d’Antes del atardecer, la segona i més preciosa de la trilogia. Guadagnino va assolir una presència en cadascuna de les emocions despreses per la seva història absolutament descomunal, i li hem d’estar agraïts perquè hagi sigut capaç de trencar-nos el cor.