Crítica ‘El mal no existe’ (2023), Hamaguchi explora la maldat com a clau humana | ‘Aku Wa Sonzai Shinai (Evil Does Not Exist)’

L’inexorable pas del temps és tan cruel que sempre resulta artísticament inspirador. No hi hauria proclama sense denúncia ni desplegament sense motivació. Al llarg de les dècades ho han demostrat molts cineastes, romàntics declarats de temps passats o fins i tot de fantasies utòpiques. L’actual corrupció emocional i prostitució de la vida en totes les seves expressions, inclòs el cinema, tant ha acabat amb les oportunitats de molts d’aquests singulars poetes com ha forçat el sorgiment de nous versos valents i feroços.

Ryûsuke Hamaguchi és una d’aquestes rareses proclamades els darrers anys, tan allunyat de la seva generació que tant podria ser-ne el millor com semblar haver de formar part d’una altra. Després d’irrompre l’escena del cinema d’autor amb les cinc hores de Happî awâ i Asako I&II, és el 2021 quan, amb dues enormes obres mestres com La ruleta de la fortuna y la fantasia i Drive My Car, amb les seves dues enigmàtiques nominacions a l’Oscar, que ja ressona amb el crèdit al seu poderós existencialisme del qual ara dota.

Ryo Nishikawa en un fotograma d'El mal no existe. // Neopa Co

Radicalitzant Drive My car, on els relats de ciutat s’encabien en sales, habitacions, cotxes i parcs, tot d’espais íntims on no es desdibuixaven esperançadores ànimes de sensibilitat, Hamaguchi ara centra aquesta sensibilitat, bonança i humanitat en aquells que ja han defugit de la globalització i centralització, aquells que decideixen conviure junt amb la natura, formant-ne part. Als crèdits inicials observem un Evil Does Exist (El mal existeix) en blau melancòlic (o natural) i un Not (no) vermell, violent, entremig del títol. La dicotomia i contraposició és evident. Efectivament, el mal existeix i és tan arrelat i antic que és natural; forma part de la naturalesa humana. La clau dels discursos complexament rics de Hamaguchi és que sempre hi ha una comprensible lectura superficial de per si efectiva. Ho era la soledat en la societat moderna de Drive My Car, ho és la contrarietat entre poble-ciutat i la seva extrapolació a bé-mal. Però el retrat és de tal magnitud que es revesteix, transposa i avança amb crueltat.

Si el mal existeix per una retroalimentació de la globalització, forma part de la naturalesa de la concentració d’humanitat (o poèticament falta d’aquesta) i, així, és pertanyent a la mateixa natura de la qual els habitants desconstruïts busquen retroalimentar-se. En definitiva, es tracta d’ànimes condemnades a elles mateixes, a silencis ensordidors, a soledats que corren per abandonar la seva identitat, a mirades que es mouen de la incomprensió a la tranquil·litat. Evil Does Not Exist és com observar pintures en moviment d’Edward Hopper; personatges que troben esperança en la sensibilitat, que es rebusquen en la tragèdia i que guarden moltes vides paral·leles en el seu interior, molt majors per com callen que per allò que expressen.

Hitoshi Omika i Ryo Nishikawa en un fotograma d'El mal no existe. // Neopa Co

Hamaguchi torna a construir una història fina i fràgil, que podria desfer-se com sorra en aigua en qualsevol moment. Controla la càrrega dramàtica per mai perdre la notorietat existencial i força transcendental, però tampoc per mai caure en la simplicitat, endolciment o facilitat d’emocionar. Encara més, per molts moments es mostra hermètica, atemporal, inaccessible, qualitat que ja es presentava a Drive My Car, però allà guardava un espai per a l’esperança i humanització que aquí, entre aparents actes comuns, sembla executar-se com a una obra menor, però que cala i dota d’una potència en el fons abrasadora.

Efectivament, el director japonès ho ha tornat a fer i ja no són casualitats o bons moments. El pols tant temàtic com formal, amb llargs plans que dilaten la càrrega de les imatges al nivell de ser el nou Terrence Malick, el condicionen com a una de les grans i necessàries esperances per a retratar l’època que ens contempla.