Crítica ‘Furiosa: De la saga Mad Max’ (2024), retorn a la distòpia èpica de George Miller amb una totèmica Anya Taylor-Joy | ‘Furiosa: A Mad Max Saga’

Nou anys han passat des de la sorprenent i exitosa estrena de Mad Max: Fury Road. Contra tot pronòstic, la reinvenció d’una saga passada amb què el públic jove ni havia connectat o conviscut i el canvi d’actor protagonista, diferent d’aquell Mel Gibson inqüestionable per a les generacions que sí l’havien experimentat, van permetre que l’univers apocalíptic de George Miller retornés al centre d'interès ja no només de l’acció, sinó del cinema del moment en general.

Pràcticament perfecta en la seva singularitat, sols se li podria retreure la irregularitat en la seva existència, ja que lluny de ser una pel·lícula de Max Rockatansky, ara Tom Hardy, la robusta interpretació de Charlize Theron i el seu personatge, de poques paraules i actes contundents i rebels, sobresortien amb un despertar en l’adoració i l'interès del públic descomunal. Miller, enmig d’una enorme decadència de l’audiència a les sales, retorna a la seva saga demostrant que sols ell pot dialogar-ne al respecte. S’introdueix a la infància, joventut i maduresa del feroç personatge, ara l’estrella Anya Taylor-Joy.

Anya Taylor-Joy en un fotograma de Furiosa: A Mad Max Saga. // Warner Bros.

No hi ha una sola pel·lícula de Mad Max similar a una altra, però totes parlen i es rebusquen en el mateix. La crisi del petroli dels setanta i ara la climàtica són el motor d’aquest món en ruïnes, boig, que troba la violència en el seu viatge a l’arrel i simplicitat de les emocions, al més pur i essencial de la humanitat. Hauria sigut un error pretendre buscar el mateix èxit, en la formalitat de la seva execució o en la recepció del públic. Com totes les altres, pren l’univers Mad Max i l’omple de noves lectures i capes de complexitat en la lluita per la supervivència i l’organització dels seus individus. Si Fury Road explorava les bases des del màxim frenetisme d’una mateixa persecució al llarg de dies, Furiosa és una èpica odissea, una història de venjança que recorda, com moltes de les grans accions, que aquest sentiment també forma part de la idiosincràsia de la humanitat, junt amb l’orgull. En aquest viatge, al llarg de molts anys, el personatge de Taylor-Joy buscarà enfrontar-se amb Dementus, qui va assassinar a la seva mare.

Per molt que sigui un encert que cada història sigui única, són inevitables les comparacions i creure que una de les perspectives serà més encertada a l’introduir-se en aquest boig món. Si bé una de les especialitats de Fury Road que es va aplaudir va ser el seu ús d’efectes pràctics, era innegable que sumava una digitalització i modernitat en tots els aspectes respecte a les entregues originals. L’analògic i fisicitat en els actes de la trilogia original rimava i es configurava amb la cerca de l’essència i violència descarnada. En canvi, Furiosa es confecciona des d’una màxima estranyesa, creant una espècie d’efecte brechtià que allunya a l’espectador de la història per la seva radicalitat visual. El resultat pot ser interessant i, sens dubte, espectacular, però un es queda amb la sensació d’inconsciència d’aquest efecte. És a dir, l’obsessió de Miller per l’èpic, per l’explosivitat com a centre de narració, el porta a crear una obra desmesurada que funciona per molts moments, acceptant la seva rendició al modernisme cinematogràfic, també aplicable a la constant d’allargar els metratges, però que per d’altres crea una separació entre l’emoció i el receptor, des de l’horterada, just quan no es requereix.

Chris Hemsworth i companyia en un fotograma de Furiosa: A Mad Max Saga. // Warner Bros.

En el seu sentit més lúdic, Furiosa és de les millors pel·lícules del que portem d’any; una obra d’una ambició, intel·ligència per renovar-se dins la repetició i desplegament descomunal de l’estimulació sensorial, en pràcticament tots els seus sentits, sols propis d’una ment brillant i en continu estat de gràcia. Tanmateix, en el sentit més crític, de l’exigència que se li suposa a una de les sagues més prestigioses i capaces del cinema, funciona notablement, però des de la irregularitat. L’excessivitat visual no encaixa en el primer acte, molt més proper a la preparació per a tota l’entrega de violència posterior, on sí que funciona la bogeria de Miller.

Pel que fa a les interpretacions, Hemsworth podria estar pletòric, divertidíssim i carismàtic, si no fos perquè és tot el contrari al que es podria preveure d’un psicopàtic i terrorífic antagonista d’aquesta saga. Tanmateix, Taylor-Joy demostra la singularitat de l’estrella que suposa, capaç de protagonitzar i sostenir qualsevol projecte. Des que apareix en pantalla, la seva penetrant mirada explota la narració i convenç sí ser capaç de la força emancipadora que havia entregat Charlize Theron en el seu moment.