Crítica ‘Civil War’ (2024), solemne denúncia amb uns Estats Units sotmesos a la guerra civil

En plena crisi d’audiència a les sales de cinema i amb mig any ja a la màniga, Dune: Parte Dos i Civil War s’erigeixen en les dues grans estrenes amb autoria marcada que sí que han sabut omplir les projeccions, cada una d’elles amb la distància que les pot separar. De la primera, la de Villeneuve, tot era esperable: èpica ciència-ficció, plena d’acció i efectes visuals espectaculars, carregada de grans estrelles i amb l’èxit de la primera entrega que la recolzava. En canvi, Civil War, que sí que pot seduir el públic per l’atracció del títol, juga molt més en la lliga del renom del director i el boca a boca que se’n generi.

En aquest sentit, l’aposta d’A24 per un home de la casa (ja li van produir Ex Machina i Men) podria ser indiscutible, però, sens dubte arriscada. L’heterogènia en la recepció de Men degut a les seves implicacions feministes i l’ambigüitat d’aquesta nova proposta, que tant podrien haver portat a la morbositat com al boicot per la seva crítica als Estats Units sotmesos a una caòtica guerra civil, desconcertaven els resultats de la pel·lícula. Al final, el nou film d’Alex Garland (de qui tenen un rànquing de la seva filmografia en aquesta pàgina web) ha sigut un èxit descomunal.

Cailee Spaeny en un fotograma de Civil War. // A24

Costa d’imaginar que una pel·lícula com Civil War pogués ser dirigida per un director que fos estatunidenc, almenys un de marcat nacionalisme i orgull patriòtic. En aquest sentit, l’origen britànic de Garland, per molt que ple d’un equip estatunidenc, li permet la distància suficient com per una voraç crítica i la creació d’un escenari pràcticament sense precedents. Garland construeix des de la ciència-ficció apocalíptica, des de la imaginació, com ja ho ha fet al llarg de tota la carrera; però des del futur pròxim parla i es dirigeix al present immediat. Aquí rau la importància i decisió del seu missatge, segurament també de la polèmica de la recepció de l’audiència estatunidenca. No existiria aquesta pel·lícula sense una raó de ser, sense un públic a utilitzar i a qui dirigir-se. En el film, una clara imitació de Donald Trump ha portat, des de la mentida i el sensacionalisme reaccionari, a la crispació i conflicte absolut. Republicans contra demòcrates, uns estats es confronten amb uns altres per imposar la seva versió sobre els Estats Units.

En el seu sentit més metacinematogràfic, requerim els periodistes i fotoreporters perquè cap versió s’imposi amb unanimitat. Tot rastre d’humanitat, de la valentia a l’orgull i de l’egoisme a la crueltat, ha de poder ser retratat, immortalitzat. D’aquesta forma, els protagonistes de Civil War persegueixen la història per arribar a l’arrel d’aquesta tant com Garland construeix fictíciament una lectura de la realitat per exposar-la despullada. En la seva odissea per arribar a la Casa Blanca, escenari final i representació de l’infern, de la formació deshumanitària, la pel·lícula recorda a Apocalypse Now. Despresa de tota l’èpica d’aquesta, comparteixen estar formades per diferents escenaris que retroalimenten al següent, cada un més cruel que l’anterior, tal com Garland també construïa a Aniquilación, amb un seguit de mutacions específiques i una selecció natural més depredadora a mesura que s’arribava al centre d’aquesta.

Kirsten Dunst en un fotograma de Civil War. // A24

Com en tota la resta de les seves pel·lícules, aquest viatge, amb tota l’espectacularitat que pot suposar el bel·licisme, es troba molt més proper a l’intimisme. Civil War és un joc d’individus, de personalitats que es desdoblen, es dilueixen i es construeixen, unes succeint altres i altres recolzant unes. Amb tota la tensa i meticulosa construcció, un preciós infern omple la pantalla amb el ressò sec i violent de bales i explosions. Sols pot quedar desequilibrada per certes interrupcions entre els diferents escenaris per destensar el relat, necessàries perquè allunyen el naturalisme del viatge construït per la seva execució.

Al seu torn, moltes veus han criticat el final per predictible. Sense entrar-hi, val a dir que, sigui així o no, és el millor des de com avança la història, però que afluixa per massa al límit. Una constant del cinema de Garland, en general, ha sigut el no saber concloure les seves històries per no excedir-se en el dramatisme al clímax, i aquí tota la grandiloqüència que és Civil War queda un pèl allunyada per la falta de desenvolupament del seu pont amb uns apoteòsics i brillants últims minuts. Malgrat tot, l’èxit del film de Garland és d’una entrega artística incommensurable.