Crítica ‘Hasta el fin del mundo’ (2023), el western de Viggo Mortensen sobre l’empoderament femení | ‘The Dead Don’t Hurt’

Sota una figura construïda al llarg de les dècades i que el públic en massa adora, l’actor Viggo Mortensen torna a situar-se rere la càmera. El seu segon llargmetratge, després de Falling, és un western que mostra l’adoració moderna cap al gènere com a vehicle d’històries i emocions. Similar al que va fer Ridley Scott amb El último duelo i el cinema medieval, Mortensen utilitza un gènere clàssic des del present per desglossar una temàtica universal i atemporal. L’empoderament femení davant la seva solitud aquí és encarnat per una immensa Vicky Krieps en aquesta història d’integritat individual.

Mortensen explicava que va començar a construir el relat sobre una dona aïllada i desemparada davant la tirania i egocentrisme de l’home quan va concloure que havia de ser un western. L’ús d’un gènere tan àmpliament masculí permet al director estatunidenc desconstruir-lo i enriquir el seu missatge, allunyant-se de l’èpica per abraçar el potencial de l’intimisme.

Solly McLeod i Viggo Mortensen en un fotograma d'Hasta el fin del mundo. // HanWay Films

L’evolució del cinema de l’oest és natural. Des de L’home que va matar Liberty Valance, l’èpica del western és molt més des de l’existencialisme sentimental, no des de l’aventura. De la revisió de la història que feia Scorsese a Los asesinos de la luna o Costner a Ballant amb llops a la interacció entre l’humà i la natura de First Cow de Reichardt o La tierra prometida  (The Bastard) d’Arcel, per exemple, molts directors han utilitzat les convencions establertes per construir una narració àmplia i poderosa des d’aquesta desconstrucció. És així com el principal referent del film pel que fa a la seva interpretació del gènere seria la filmografia de Kevin Costner, qui estrenarà aquest any les dues primeres entregues de la seva saga Horizon: An American Saga. No tendeix al transcendentalisme del vers del paisatge omplint el pla com fa Costner, però l’emoció, aquí des del romanticisme, dota d’una omnipresència tan gran que és el fil conductor d’aquesta amarga història.

Mortensen aprova i amb molt bona nota aquesta ambiciosa aposta, clara filla dels seus temps. No obstant això, li manca força per mantenir-se al llarg de tot el seu metratge. Segurament li pesa haver mostrat pràcticament tot el relat als tràilers previs, però també és cert que bascula sobre el mateix tema des que la pel·lícula explota després del primer acte. La tensió, entre l’hermetisme apurat i la contenció del ritme, tensa el film fins a esprémer totes les seves possibilitats. Una resposta violenta en escalada, entre el terror del poble tancat i el salvatgisme dels protagonistes, gens estranys per a un comú en la filmografia de Cronenberg com és Mortensen, haurien encaixat perfectament amb el to i missatge del film, construint aquesta dicotomia dels dos mons, home i dona, separats per la immensitat del solitari desert. Malgrat això, queda clar que Mortensen és de personalitat i autoria marcada, ja que no tendeix a la resposta lògica i fàcil.

Vicky Krieps i Viggo Mortensen en un fotograma d'Hasta el fin del mundo. // HanWay Films

La decisió del director és mantenir-se en aquest fil dramàtic, tan tens com prim, que sembla poder trencar-se en qualsevol instant. Hasta el fin del mundo és una pel·lícula que tota ella queda molt més propera a aquelles que es couen des de les idees, des de la comprensió de la proposta un cop ja finalitzat el visionat.

El film encara es troba a les sales de cinema i és una obra per a tota mena d’espectadors, disposada a seduir a aquells amants de l’oest que vulguin veure a Mortensen cavalcar, els que busquin una poderosa història romàntica al llarg dels anys, una interessant construcció temporal des del guió o un excel·lent treball des de la mirada per part de Krieps.