Crítica ‘Hit Man. Asesino por casualidad’ (2023), divertidíssim thriller romàntic de Linklater i un pletòric Glen Powell | ‘Hit Man’

De les últimes grans entregues de l’any passat que encara havien d’arribar a les sales i  aplaudida al festival de Venècia del 2023, Hit Man és la nova pel·lícula de Richard Linklater, un dels autors estatunidencs més interessants de les últimes dècades. El director de Movida del 76 (Dazed and Confused), la trilogia que partia d’Abans de l’alba (Before Sunrise) i la seva última obra animada, Apolo 10 ½: Una infancia espacial, ha disseccionat el somni americà i la societat moderna sempre des d’una perspectiva sincera i emocional, del drama romàntic a la comèdia existencial, amb una fermesa en el retrat demolidora.

En aquesta ocasió i després de la sensibilitat a flor de pell de l’anterior film, Linklater retorna a la comèdia pura amb aquesta història basada en fets reals. Un pletòric Glen Powell, amb qui ja va col·laborar a la meravellosa Todos queremos algo (Everybody Wants Some!!), interpreta a Gary Johnson, un professor de filosofia de la universitat, tímid i quotidià, que col·labora amb la policia, fent-se passar per sicari i poder arrestar a qui el contracte. A partir d’aquí, tot en mans de Linklater pot convertir-se en deliri.

Glen Powell en un fotograma de Hit Man. Asesino por casualidad. // Netflix

Si bé el director texà sempre ha utilitzat les formes cinematogràfiques per dialogar sobre l’humà i el transcurs del temps (la dilatació de la nit a Movida del 76 amb personatges icònicament estancats en la seva impressió de la vida o l’ambició d’una pel·lícula que creix i madura juntament amb els seus protagonistes a Boyhood), aquí és el film que dialoga sobre uns personatges que reflecteixen les possibilitats del cinema, metaforitzant les de la vida mateixa. És a dir, dins el cor i la sensibilitat que caracteritzen la filmografia de Linklater, quan el protagonista, Johnson, encarna altres falsos personatges, es vesteix realment d’ells; al llarg de la pel·lícula, Powell interpreta una extensa quantitat de registres amb una divertidíssima i física entrega que omplen i sostenen el metratge amb excel·lència. En descobrir els seus personatges, Johnson es descobreix a ell mateix des de noves versions que dialoguen amb ell i sobre ell, tal com fa el cinema amb un espectador quan gaudeix dels ficticis personatges.

D’una forma similar a com va fer a Todos queremos algo, Linklater defuig d’estilitzacions aparents i de seducció fàcil. Es rendeix al relat i al que vol explicar, situant-lo al centre. Tanmateix, de rerefons i amb una importància enorme, però amagada, sosté un pols descomunal, accelerant el ritme de muntatge en les escenes còmiques i aportant un dinamisme ultra picat. En canvi, quan el romanticisme guanya cos és capaç de sostenir el pla i elevar la força de la mirada dels protagonistes. Resulta transcendental la importància de la química entre els actors, tant per mantenir la comèdia com el romanticisme, la seducció o la tensió del thriller quan aquest incrementa; Linklater sempre ha sigut un gran director d’actors, de parelles a grups nombrosos d’amics, i la veritat és que aquí tots suposen un conjunt increïble, especialment la parella establerta per Powell i Adria Arjona.

Adria Arjona i Glen Powell en un fotograma de Hit Man. Asesino por casualidad. // Netflix

La nova entrega d’un dels directors més regulars des dels anys noranta el reafirma en la mestria que ja havia demostrat. Des de la generalització més comuna atrau l’audiència per penetrar i disseccionar amb precisió la seva ment. Estableix la més normal de les històries còmiques o romàntiques per exposar les inquietuds i pors de l'ésser humà, però mai jutjant-lo moralment ni caient en falsos discursos americans, sinó acceptant-lo com al millor recurs narratiu.

Hit Man en mans de qualsevol altre director seria qualsevol pel·lícula mediocre, però a les mans de Linklater no sols és divertida, maca i sorprenent, sinó que demostra aquella unió entre entreteniment i passió, un espai on l’intel·lectualisme desconstruït pot reunir-se amb el públic popular que busca la més gratificant de les desconnexions, allò per què el cinema va néixer.