Crítica ‘Del revés 2 (Inside Out 2)’ (2024), l’encert i oportunitat fallida de Pixar | ‘Inside Out 2’

En un moment de crisi absoluta a les taquilles internacionals i nacional, la nova pel·lícula de Pixar Studios i seqüela directa d’una de les seves obres recents més aclamades arriba com si fos l’escollida per liderar la cartellera d’aquest estiu, així com Barbie i Oppenheimer ho van fer del passat. La continuació de Del revés (Inside Out) segueix a Riley, ara ja adolescent, en el descobriment d’una nova etapa i noves emocions. L’ansietat actua com a màxima representant d’aquest nou grup, on també integren la vergonya, l’enveja i l’avorriment, sumant-se a l’alegria, tristesa, fàstic, por i ira del primer film.

El que havia sigut un dels projectes d’animació més exitosos i representants de l'excel·lència (Monstruos S.A., Ratatouille, Wall-E) va entregar amb la revolucionària pel·lícula del 2015 la seva última obra mestra, a la que ara retorna. Coco, si bé amb cert desequilibri a l’entrega total al sentimentalisme, continuava sent un extraordinari film, però Soul i Elemental formen part d’una pretensió de repetició de l’exploració meta-física de l’existencialisme que no aporta ni reinventa res en particular, tret de certa invenció formal a Soul. Enmig de tot plegat, i amb totes les davallades artístiques de les seqüeles dels  grans èxits passat, Del revés 2 es proclama com una de les obres més sòlides del Pixar recent.

Fragment de Del revés 2 (Inside Out 2). // Walt Disney Pictures

Si bé la primera part assolia una preciosa aproximació a les emocions infantils, dialogant sobre la necessitat de l’acceptació de la tristesa, la nova entrega ambiciona un discurs més complex i modern socialment, a través de l’acceptació i convivència amb l’ansietat. Continuant amb el model de la companyia de Toy Story, Pixar sempre ha narrat des de l’animació sobre temàtiques universals i intergeneracionals, amb discursos de diferent recepció en funció de l’edat dels ulls dels espectadors. Tal ha sigut la brillantor i fermesa dels films que se situaven cada entrega a la línia dels de l’estudi Ghibli, també narrant sobre la complexitat de l’ésser i amb un llenguatge disponible per a tots els públics, encara que obertament molt més dedicat a la maduresa de l’audiència. En aquest sentit, les dues entregues de Del revés, la primera en mans de l’immens Pete Docter i la segona del director novell, però home de la casa, Kelsey Mann, serveixen per a un immens retrat de les emocions psíquiques humanes, tan enriquidor per la puresa i sentit de l’aventura dels més petits al poder percebre i entendre tot allò que experimenten, com per la nostàlgia melancòlica i dolça dels pares al poder connectar emocionalment amb la unió familiar.

En general, la nova pel·lícula de Pixar és d’una entrega absolutament potent per a l’aposta familiar. Tanmateix, és cert que, funcionant de meravella, es queda curta pels que busquin l’excel·lència prèvia. Per molt emocionant que resulti, no deixa de ser per una repetició esquemàtica de l’estructura narrativa del primer film. Els nous personatges de la psicologia de Riley suposen un augment lògic de la complexitat del discurs, ja que, en el fons, l’espectador infantil o adolescent que es divertia amb la pel·lícula del 2015, ara és l’adolescent o adult que pot continuar empatitzant amb la protagonista i el seu viatge. No obstant això, aquest és pràcticament mancat d’innovació i personalitat pròpia. A més a més, és cert que, i en especial davant les crítiques acumulades de les últimes pel·lícules de la productora, totes elles assenyalant a la falta d’idees, Pixar ha desaprofitat una oportunitat descomunal per reivindicar-se i renovar-se. Del revés 2 podria haver sigut un pas més per un film diferent i més madur, tal com ho és la seva protagonista, atrevint-se amb les possibilitats de l’adolescència.

Fragment de Del revés 2 (Inside Out 2). // Walt Disney Pictures

En definitiva, Del revés 2 resulta molt més un relat infantil sobre què podria ser l’adolescència, que no una proclama rebel del que realment és, adequant-se, evidentment, a les lectures intergeneracionals de l’espectador. Com sols passa amb els grans creadors de narratives, a cada una de les noves entregues se’ls exigeix molt més que a la resta, per molt ultraentretingudes que siguin.

La pel·lícula seria d’un aplaudiment homogeni entre públic i crítica si no provingués dels creadors de tanta suma d’obres mestres, però la repetició, per molt que també sigui difícil, del ja narrat, deixa certa indiferència a aquells que poguessin exigir de nou l’entrega total.