Crítica ‘Horizon: An American Saga – Capítulo 1’ (2024), l’enorme ambició de Costner per abastar tot el western | ‘Horizon: An American Saga – Chapter 1’

Kevin Costner. Hi ha qui el considera el successor i defensor del gran western després de la figura de Clint Eastwood; segurament, també és qui considera a aquest l’últim director clàssic. Deixant de banda enormes autors que han definit el gènere amb brillantor i des del modernisme, sigui Craig S. Zahler amb Bone Tomahawk, on convergia la llegenda amb el cinema de terror, o  David Mackenzie amb Comanchería, on adaptava el fons clàssic a l’estètica contemporània, similar al No és país para viejos dels germans Coen, segurament Costner ha sigut el director que millor ha sabut mantenir l’èpica grandiloqüent d’un gènere que sembla atraure molt més pel que va ser que pel que es pugui dir de nou sense reinterpretacions.

Més de vint anys després del seu últim film, l’obra mestra descomunal i amb un tractament contingut del transcendental, Open Range, Costner s’ha omplert de decisió per a l’aventura, convençut d’iniciar una saga de quatre pel·lícules, les dues primeres estrenades aquest estiu. Horizon ambiciona atrapar i retratar la història americana moderna, la consolidació del discurs estatunidenc enmig la Guerra de Secessió, el conflicte amb el poble indígena i la relació de l’humà amb l’entorn com a metàfora de l’odissea per assolir el paisatge de l’èpica eterna.

Luke Wilson al centre d'un fotograma d'Horizon: An American Saga - Capítulo 1. // Warner Bros.

Les dures crítiques han anat perseguint el film des de la seva projecció al passat Festival de Canes i han continuat ara que ja es troba a les sales de cinema. Dialogar sobre Horizon és com retreure-li a un nen observar el món des de la seva innocència. Costa molt assenyalar a Costner quan és dels últims autors capaços d’observar les possibilitats del western com ho farien els mestres que van assolir la seva màxima, deixant per a la posteritat de les millors obres mai rodades. És totalment perceptible que consideri L’home que va matar a Liberty Valance la seva pel·lícula preferida de John Ford, perquè l’obra de Costner, no sols aquesta, tota en general, dialoga sobre temps passats, construeix la llegenda des de la tragèdia de la nostàlgia, busca retratar la grandiloqüència de qualsevol mirada, ombra o posta de sol on els protagonistes puguin fondre’s amb el paisatge i esdevenir herois incompresos. La que més podia acostar-se al formalisme fordià és la ja citada Open Range, mentre que tant Ballant amb llops com El missatger del futur es rebusquen, una més ben executada que l’altra, en el romanticisme per elevar la transcendència de cada emoció conjugada en el pla.

Amb tot això, Horizon manté el relatiu hermetisme d’Open Range, però ambicionant les possibilitats de les altres dues. Les intencions d’abastar el que tot un gènere és amb una obra que busca ser el final d’aquest perillen en la tendència de pedanteria i excés de prepotència d’un autor absolut (director, coguionista i coprotagonista). Però és impossible jutjar des d’aquesta perspectiva a Costner, ja que les seves intencions són absolutament pures, d’entrega descomunal a l’audiència i respecte a la història del cinema, com ho ha sigut en tota la seva carrera. La impossibilitat d’abastar tot el que ambiciona el porten a aquesta saga que per lògica directa fan que cada obra depengui de les altres per completar-se. El problema és que Costner es rendeix a aquesta màxima i ha entregat un film en format televisiu. Una construcció successiva d’històries que s’entrellacen, d’escenaris paral·lels que es componen lentament i no acaben anant massa enlloc perquè depenen de futures entregues. Jutjar aquesta primera part és com criticar una sèrie pel seu primer capítol. Tant de bo sols se li poguessin retreure els errors en equivocar-se de format i la forma de tractar la narració, però Costner falla també en la posada en escena, just quan aquest tendeix a ser un dels punts forts de l’autor. La càmera del director estatunidenc també és televisiva, negant la gran major part d’estilitzacions que el gènere ofereix i quedant-se en la banalitat que una introducció pot permetre.

Sienna Miller en un fotograma d'Horizon: An American Saga - Capítulo 1. // Warner Bros.

Com si justament d’una obra de Costner es tractés, a nosaltres, com a espectadors, ja sols ens queda l’esperança. Creure en un autor que fins i tot quan fallava, és l’exemple d’El missatger del futur, era impossible enfadar-se amb les seves cursileries perquè estaven plenes de sentiment. En el cas d’Horizon, per molt que no hagi acabat de convèncer pràcticament a ningú, els seguidors devots de la seva ambició hem d’esperar la pròxima entrega a finals d’agost per contemplar les possibilitats reals de la proposta.

Molts podem ser conscients d’aquestes i l’expansió narrativa les podrà desenvolupar. La prova clau és que a finals del film aquest creix en fons i forma amb el mateix cos que podria tenir el tiroteig d’Open Range. La qüestió més important serà com tractarà visualment aquesta segona part, ja que serà un error continuar amb l’estètica televisiva i anticlimàtica ja vista. Restem, doncs, amb la mateixa il·lusió del futur que Costner pugui tenir d’ell mateix cavalcant fins a l’horitzó per assolir l’èpica que ambiciona.