Crítica ‘Kinds of Kindness’ (2024), Emma Stone, Jesse Plemons i Willem Dafoe brillen en la nova irreverència de Lanthimos

Convertit en una absoluta estrella, màxim representant de la cinefília moderna, Yorgos Lanthimos acaba d’estrenar una nova pel·lícula just després de tota l’eufòria que va suposar Pobres criaturas, guanyadora de quatre premis Oscar. Kinds of Kindness s’uneix a Furiosa de George Miller i Horizon de Kevin Costner com a les grans arribades a les sales de tot el món després del seu pas, unes més aplaudides que altres, a l’encara molt recent passat festival de Canes.

El nou film del director grec es desmarca de l’estètica barroca de les seves últimes dues obres (on també trobem La favorita), retornant a la narrativa sobre la incomoditat que tant va catapultar-lo en el seu moment. Amb un repartiment ple d’estrelles, Emma Stone, Jesse Plemons i Willem Dafoe lideren aquest conjunt de tres històries independents que s’endinsen en els costats més foscos de l'ésser humà.

Margaret Qualley, Jesse Plemons i Willem Dafoe en un fotograma de Kinds of Kindness. // Searchlight Pictures

Allunyat de la seducció que convergien el públic general amb el més devot de la llibertat de l’autoria en una enorme pluja d’estímuls sense complexos, Lanthimos s’acosta molt més al que havia establert a Canino, Alps, Langosta i El sacrificio de un ciervo sagrado. Retorna el guionista d’aquests títols, el també grec Efthymis Filippou, per allunyar-se de la festa i declaració d’orgull per a la irreverència que havien portat al director al cim dels realitzadors actuals. En aquest conjunt d’històries, totes unides en fons i forma, però tan allunyades narrativament que els actors són els mateixos, però interpretant a altres personatges, la depravació, obsessió i injustícia generen una incomoditat absoluta, molt més pròxima al que podria ser un Michael Haneke (sempre present, per altra banda, en els inicis de la visió de Lanthimos).

La negació estilística de La favorita i Pobres criaturas no és total, ja que manté el desplegament descomunal d’unes estrelles estatunidenques absolutament desenfrenades i entregades a les propostes més agressives i provocatives, sent, segurament, una de les raons de la convergència en l’aclamació del públic a tot el que havia fet Lanthimos. A tot plegat s’hi ha de sumar una escapatòria humorística, per moments intencionada, per altres com a mètode de defensa de l’audiència per destensar-se de la dimensió de la proposta. Sempre cal aplaudir els deliris dels artistes, les seves carreres a contracorrent, els desitjos d'avantguarda… Però cal recordar que tots aquests han de mostrar-se doblament sòlids i ferms, decididament justificats, no com una incomoditat per a la incomoditat, com un gest prostituït, provocativament estilitzat i atractiu per a xarxes socials corrompedores del valor de la imatge.

Emma Stone en un fotograma de Kinds of Kindness. // Searchlight Pictures

La proposta resulta molt més convincent sobre el paper. L’entrega total en imatge, banda sonora i interpretacions impliquen una frenètica i estimulant experiència que dialoga sobre les desestabilitzadores relacions jeràrquiques com a mecanisme d’explotació en un sistema fals, plàstic, esclau dels instints més primigenis. El relat en tres històries on diferents rostres acaben sent diferents personatges permet augmentar el valor del missatge de Lanthimos.

Tanmateix, aquesta experiència conjugada amb el despropòsit, per moments, del guió, suposen un esgotament emocional i intel·lectual en l’espectador. Unes resolucions pròximes a la mala broma, un hermetisme que impedeix la connexió en tot moment amb els personatges i un interès que decreix enormement a mesura que avança el metratge impliquen una de les grans decepcions cinematogràfiques del que portem d’any.