Crítica ‘Salvaje’ (1953), Marlon Brando esdevingut heroi i la primera gran pel·lícula de motoristes | ‘The Wild One’

La setmana passada va arribar a les sales de cinema el nou film de Jeff Nichols, Bikeriders. La ley del asfalto, una clara oda a l’estètica motorística, en gran part imposada per l’exitosa Salvaje i que decidim recuperar en aquesta petita crítica. Les ulleres de sol, jaquetes de cuir, protagonistes incompresos i un totèmic, i ja cap al seu primer Oscar, Marlon Brando han catapultat l'empremta de Salvaje a la total cultura popular. Resulta impossible separar-la del seu valor categòric i llegat, d’absoluta penetració en la iconoclàstia estatunidenca i servint de clar mirall per a una societat constantment canviant.

Brando, de contradictòriament rostre impertorbable i, tanmateix, melancòlic, apel·la a tota una població que ha perdut la motivació del somni americà, molt més convençut de vagar per les carreteres i espantar els poblats com si de vàndits de l’antic oest es tractés. El valor històric i possibilitats d’entendre el moment sociocultural a través de la pel·lícula acaben sent molt més atractius que la mateixa narració en si, plena d’estereotips, contraposicions moralistes i simples i una relació romàntica sobre imposada que, això sí, guanya força en avançar el metratge. Els anys han donat raó a les intencions prèvies del film, molt més proper a un entreteniment ben assolit, però banal, que de l’exitosa presència popular que innegablement l’envolta.