Crítica ‘Bikeriders, la ley del asfalto’ (2023), Austin Butler i Tom Hardy esdevenen llegendes eternes en el nou film de Jeff Nichols | ‘Bikeriders’

Hi ha una escena a Bikeriders on el personatge de Tom Hardy, absoluta definició de la corpulència masculina que l’actor irlandès suposa, explicava com, mirant Salvaje (The Wild One), la pel·lícula on Marlon Brando es convertia en el símbol immortal de la seducció irreverent del motociclista, va trobar en ell una identitat, una forma de ser i de viure. Això és el que el porta a crear un club amb altres apassionats del cuir, el rock n’ roll, l’alcohol i la violència abans de les paraules i que servirà amb la seva evolució amb el pas dels anys com a nucli narratiu del brillant nou film de Jeff Nichols, ja disponible a les sales de cinema.

La pel·lícula no sols és una delícia per gaudir a la gran pantalla, també una obligació total a qualsevol amant del llenguatge cinematogràfic. Hi ha qui podria pensar que amb Salvaje i Easy Rider, obres que acabem de revisitar en aquesta casa, el cinema de motociclistes incompresos, junt amb la sèrie de televisió Sons of Anarchy, ja havia entregat totes les seves possibilitats; ignoràvem la necessitat de la visió de Nichols, a qui ara ja només podem rendir-nos-hi de nou.

Austin Butler en un fotograma de Bikeriders. La ley del asfalto. // Focus Features

Bikeriders, des de la seva contemplació, s’executa amb absoluta intel·ligència per dialogar amb les seves predecessores. Salvaje, que ha mantingut de mala forma el pes del pas dels  anys, resulta molt més interessant pel seu mirall d’una societat en plena evolució que abandonava el blues i els codis de la civilització del somni americà, de tal forma que Brando es converteix en heroi de la rebel·lia popular i la incomprensió juvenil; mentrestant, Easy Rider, també reflex d’una crispació i qüestió sistemàtica que omplia la història del cinema, esdevenia molt més transcendental en la seva fusió del gènere clàssic amb el modernisme i experimentació formal, sent atemporal i transportant als seus personatges al racó ja no dels herois, sinó dels mites. Conscient, Nichols continua amb el relat i, encara que situa la narració entre les dues pel·lícules i, de fet, les cita en el film, decideix fer el mateix que John Ford a L’home que va matar a Liberty Valance, imprimir la llegenda.

Bikeriders és a Easy Rider el mateix que L’home que va matar a Liberty Valance a Centaures del desert o Un dels nostres a El padrí. Són relats sobre la tragèdia del pas del temps que recorden aquells anys millors, on els seus protagonistes eren eterns i solitaris líders, ara substituïts per nous amos autoproclamats i falsos o fracassats predicadors del record. La música, la transcendència dels gestos i els diàlegs, el dinamisme amb el qual es desplaça Nichols... tot sobrepassa els seus protagonistes, individus que no semblen formar part ni de la seva època perquè no formen part d’enlloc, postulats incompresos. El director americà ja havia impactat a l’audiència a través de la sobrietat dels seus relats, sempre amb un anàlisi crític de la singularitat de la societat estatunidenca que apel·lava a l’existencialisme del gran Terrence Malick, on personatges i paisatge es fusionaven en el pla com un post western descomunal. Mud, recordant els contes de Mark Twain, ja transportava la narrativa a la primera línia de Hollywood, i ara, finalment, tot sembla portar a Bikeriders. La llegenda fordiana i la transcendència de Malick combreguen en aquests cowboys rockers que ara cavalquen motocicletes, Tom Hardy i Austin Butler estableixen una dupla descomunal que desglossa el silenci de la incomprensió masculina i Nichols, entregant la seva millor pel·lícula, apel·la a la seducció de Scorsese, als Goodfellas violents, al fatalisme estatunidenc i al muntatge visualment i musical accelerat.

Austin Butler i Jodie Comer en un fotograma de Bikeriders. La ley del asfalto. // Focus Features

És cert que Nichols podria haver adoptat més gamberrisme visual i rebel·lia temàtica del director de Mean Streets, en lloc de mantenir-se tant en la sobrietat, però, tal com ja passava en les seves anteriors obres, aquestes són un bloc, inseparable i impertorbable, sòlid, dens i penetrant, destinat a mantenir-se en la nostra ment. Enmig de la robustesa de Hardy i la impertorbabilitat de la seducció de Butler, Jodie Comer es manté com a la sensibilitat i esperança en què poder creure, una feminitat per on el film respira i es manté ferm.

Apel·lant a la grandesa dels temps passats, Nichols s’acosta a l’adoració de Tarantino dels anys seixanta a Érase una vez en... Hollywood i com assenyalava la crisi humanitària de la generació del Vietnam, mentre que narrativament podria assimilar-se més a la destrucció de l’èpica feliç de Boogie Nights de Thomas Anderson o de Babylon de Chazelle. Al final, Bikeriders parla de poder sobreviure lluitant per desconstruir la falsedat dels somnis i adoptant la cordura davant de tanta corrupció.