Crítica ‘Easy Rider (Buscando mi destino)’ (1969), el despertar dels mites lliures | ‘Easy Rider’

Amb l’estrena de Bikeriders. La ley del asfalto, la nova pel·lícula de Jeff Nichols, recuperem l’obra mestra descomunal de Dennis Hopper, pel·lícula clau pel sorgiment d’una de les millors onades de la història cinematogràfica. Junt amb El graduat i Grup salvatge, Easy Rider va suposar els inicis d’uns Estats Units canviants, contemplatius, foscos i crítics, rebels, dinàmics i protestants, oberts a uns nous directors disposats a reinterpretar els gèneres clàssics des de la modernitat formal, intel·lectualment i acadèmicament inspirada de les avantguardes europees.

No s’entendria Easy Rider sense la imposició estètica de Salvaje i aquella rebel·lia i inquietud de l’etern seductor Marlon Brando, però el film de Hopper defuig d’entreteniments sòlids i busca la transcendentalitat dels seus personatges. Peter Fonda i el mateix Dennis Hopper es converteixen en llegendes que cavalquen carreteres, sense pertànyer enlloc, sempre anhelant la promesa i utòpica llibertat. La convergència entre el mite èpic i estatunidenc amb la incomprensió del moment suposa una fusió implacable entre èpica i experimentació, assolint un film immortal i atemporal.