Crítica ‘Aliens' (1986), magnífica seqüela i pic del cinema d’acció

En la contínua ampliació i revisita en la que vivim de grans clàssics i màxims absoluts de la història del cinema, aquest estiu arriba la nova entrega d’Alien (Alien: Romulus), altre cop sense el creador Ridley Scott en la direcció. Revisitem, així, un dels universos més terrorífics, aquell que es va vendre com Tauró a l’espai, on ningú et pot sentir cridar. En aquesta ocasió, ens apropem a la segona entrega, amb James Cameron rere la càmera. Just després d’haver suposat un punt clau en la història de l’acció amb Terminator, va acostar les possibilitats del monstre extraterrestre molt més a aquest cinema que al del terror total; això sí, mantenint un nivell narratiu tan descomunal que, per molts, resulta tan extraordinària com l’anterior.

Amb una Ripley (totèmica i ultra empoderada Sigourney Weaver) amb ple síndrome posttraumàtic, Cameron aprofita tot el ja mostrat i conegut de la primera entrega. És a dir, evita la pèrdua del factor sorpresa i les previsibles intencions de repetició de to. Centralitza el terror claustrofòbic ja vist en el terror bèl·lic, en la destrucció del grup i la soledat individual davant la barbàrie. L’espectacularitat dels fets es tradueixen en un esquema narratiu suprem i incansable que mantenen la tensió al llarg de les més de dues hores de metratge. A tot això s’hi uneix l’autoria de Cameron, aportant aquell equilibri entre desestabilització i esperança dels vincles familiars i interpersonals, introduint una única supervivent, una nena a qui sempre buscarà protegir la nostra implacable heroïna.