Crítica ‘Longlegs’ (2024), llarga vida a un terror sobri i a un Nicolas Cage desbocat

“Mai Nicolas Cage havia fet tanta por”, “ningú ha vist res de l’actor en aquesta pel·lícula”, “el film més terrorífic de l’any”, “torna Seven i El silenci dels anyells”... Titulars i titulars han omplert l’estrena de Longlegs, pel·lícula que ha aconseguit envoltar-se d’un misteri i una incògnita descomunals i que s’ha convertit en una de les més esperades de l’any. El ressò que ha construït han creat les expectatives d’un thriller ultraviolent i incòmode, amb un Nicolas Cage, de nou, absolutament desbocat i entregat a la causa. El resultat, per ja avançar sensacions, supera qualsevol idea preconcebuda.

La carrera de Cage ha dotat d’un gir tan inesperat com aplaudit des de la passada dècada. Mandy, Pig, Dream Scenario... Tots títols brillants, passadíssims de voltes, que demostren com l’actor aposta per idees originals, atrevides i irreverents, camp preparat perquè hi cultivi unes interpretacions que convergeixen de la fisicitat extremadament terrorífica a l’expressionisme més còmic possible. Ara és el torn de Longlegs, donant peu a un assassí en sèrie del que sols coneixem els actes, però rostres i corpulència se’ns mantenen amagats per la més asfixiant de les tensions.

Blair Underwood en un fotograma de Longlegs. // Neon

L’herència del cinema de David Fincher és evident, però com ho és en qualsevol aproximació als serial killers des del thriller. No sols Seven, gràcies al camp obert, tot s’ha de dir, per part d’El silenci dels anyells de Jonathan Demme, Zodiac, Perdida, la sèrie Manhunter, la recent El asesino... El thriller ja és indissoluble de la solemnitat i sobrietat amb què Fincher avança en les seves narracions. A diferència de la gran majoria de directors que decideixen referenciar al director estatunidenc, Oz Perkins se’n surt amb sorprenent mestria. Assoleix un film pràcticament sòlid, un bloc que entra total, tot ell, sense fre i respir. Explica la història d’un assassí en sèrie molt més pròxim al del Zodíac, deixant notes encriptades relacionades amb cada crim, sempre a fills o filles nascuts el dia 13 d’un mes. L’herència a la cultura popular de l’assassí real és tan àmplia que molts thrillers en beuen, des de la ja citada Seven amb un assassí que segueix els set pecats capitals (i evidentment Zodiac, on Fincher narrava la investigació respecte als fets) al personatge d’Enigma a The Batman, brutalment despietat i amb notes dedicades al cavaller fosc. Longlegs és conscient de tots els seus referents i sap beure d’ells, però amb prou control per construir una història tremendament singular.

Els actes de Longlegs i el to del film es pot assimilar al que ha anat retratant Fincher, però l’estètica del personatge de Cage, la seva bogeria desmesurada, expressivitat imprevisible i enigmàtica l’acosten molt més al Buffalo Bill d’El silenci dels anyells o, fins i tot, al Joker de Heath Ledger. Això converteixen la pel·lícula molt més en una història de terror que en un suspens de crims, una obra que s’aprofita dels seus recursos, explota al màxim les possibilitats d’un antagonista de qui no se sap res estèticament, incrementant a cada escena el poder de la seva presència. De forma arriscadíssima, el film s’ha de sostenir del rostre Maika Monroe, tan fràgil com convençudament forta i que ja havia demostrat el seu poder actoral a la totalment reivindicable El extraño; Monroe és una investigadora novell, paral·lela al Brad Pitt de Seven, individus purs endinsant-se a la foscor absoluta, a la corrupció monstruosa. Ella i un Oz Perkins que situa la càmera pràcticament sempre en interiors de dia i exteriors de nit, amb una insignificant llum càlida que il·lumina mínimament davant tota la foscor abrasadora, construeixen una història que avança a batec de cor, valent-se cada segon de la forma més densa possible, densa no intel·lectualment ni feixugament, sinó amb una tensió que incrementa en el pla a cada passa de la nostra protagonista sola.

Maika Monroe en un fotograma de Longlegs. // Neon

Perkins juga intel·ligentment amb els espais visuals abandonant al personatge de Monroe i a nosaltres amb ella, sentint-nos que també estem sols davant el terror que encara Cage quan aquest de veritat apareix en escena. Si la pel·lícula és pràcticament sòlida és perquè es desinfla a mesura que conclou; tot el presentat i desenvolupat és sublim, histriònicament magnífic, però pren certes decisions que resten pes a tot el mostrat. Un podria creure que no sap molt bé quin tipus de pel·lícula és, fins i tot que quan més irregular resulta és quan busca allunyar-se dels ja citats thrillers de referència i vol ser única.

Amb tot, les sensacions en aparèixer els crèdits finals són de grata sorpresa i de futures carreres a seguir de molt a prop. És cert que Perkins no sap acabar un treball enormement assolit i que cap altre personatge pot sostenir la pel·lícula quan Cage ja ha aparegut, però la resta, tota la resta, és de posar-se dempeus i aplaudir a una adoració total a la narració i al terror.