Crítica ‘Alien: Romulus’ (2024), la saga retorna al terror més visceral

No hi ha dubte que la saga iniciada per Ridley Scott farà quaranta-cinc anys és una de les més estimades pel públic popular, així com tampoc n’hi ha que també és una de les més irregulars. Alien és d’aquells casos on l’estima que hi pot sentir l’audiència és pràcticament immune a qualsevol nova entrega; segurament no seria possible si no partís de dues obres mestres descomunals com són Alien i Aliens, peces clau del terror i l’acció, respectivament, sempre amb la innovació en la ciència-ficció com a eix central.

Un, fins i tot, en podria extreure grans aportacions de les altres, de les dues que completaven la saga original i de les preqüeles de Scott que buscaven reinventar les possibilitats inicials. Amb tot, hi hauria qui fins i tot signaria que la nova entrega sols es mantingués correcta, entretinguda; les expectatives pel nou film de la saga, ara amb Fede Álvarez rere la càmera, eren entre baixes i a l’espera d’una franquícia que mai ha deixat de sorprendre. El resultat, sense complexos en enunciar-lo, és la millor pel·lícula des d’Aliens de James Cameron.

Archie Renaux i Cailee Spaeny en un fotograma d'Alien: Romulus. // 20th Century Studios

Si bé un dels punts clau de Prometheus eren les innovacions que suposava per a la saga, ampliant uns terrenys de filosofia existencialista per dialogar sobre l’origen d’una espècie perfecta en terrenys evolucionistes, Romulus és un retorn als orígens, a l’essència de la saga. Pren com a especial referència a les dues primeres entregues i, de fet, se situa cronològicament entre elles. La pel·lícula narra la desgraciada aventura d’un grup de joves que decideix robar una nau espacial per escapar d’un planeta condemnat a la tirania de l’empresa Weyland, omnipresent en tota la saga per la seva ambició desmesurada i capitalista, desitjant el control de l’alienígena com a arma militar; les possibilitats del que conté aquesta nau són fàcils d’imaginar i formen part del pitjor dels malsons. La claustrofòbia dels passadissos foscos amb una immersió total gràcies a la fotografia i banda sonora és un retorn al terror de la primera entrega. En aquest sentit, li podria pesar ser més del mateix, no innovar en el relat; és cert, però al llarg del film pren certes decisions, tan intel·ligents des d’aquesta perspectiva més conservadora, com valentament arriscades per moments, aportant-li suficient personalitat per a mostrar-se única.

Romulus, en aquest viatge a l’essència, arregla bona part dels automatismes erronis que havia adquirit la saga. La fisicitat de la bèstia cobra una presència extraordinària amb l’ús, de nou, d’animatrònica i disfresses, despullant-se de tants efectes visuals sobrecarregats i falsos. És així com la pel·lícula guanya en terror. Un altre dels encerts és el càsting; la robustesa dels protagonistes, en especial dels personatges femenins, ha sigut una clau del sosteniment de la saga, però ja havia patit irregularitats en les preqüeles amb l’absència de la totèmica Sigourney Weaver. En canvi, aquí, contra tot pronòstic i més en tractar-se d’un repertori jove, el film se sosté amb una força clarament liderada per una impressionant Cailee Spaeny i entra en terrenys molt més pròxims als del slasher. En lloc d’un Michael Myers o Freddy Krueger, el caçador perfecte perseguirà, matarà, menjarà i es reproduirà en els nostres protagonistes.

Spike Fearn en un fotograma d'Alien: Romulus. // 20th Century Studios

No tot, per tant, ha sigut una repetició moderna. La pel·lícula adopta prou valentia per avançar amb enginy en la construcció d’escenes i per innovar en l’exploració de les relacions maternals, ja mostrades en la més que reivindicable Alien Resurrection, també apel·lant al seu sentit d’explotació i de transformació cronenbergiana de la carn. Encara que hi hagi qui la pugui haver titllat d’irregular en aquest sentit, i amb tota la raó, les exploracions en el terror més visceral en pel·lícules de gran pressupost sempre són d’aplaudir.

La pregunta d’on viatjarà ara la saga és natural. Si bé Romulus permet mostrar que aquesta encara es manté viva i amb noves possibilitats dins el ja establert, però amb el risc de tornar a cremar la saga si es continua explotant la mateixa estructura narrativa, queda enrere tot allò que Scott semblava ambicionar amb Prometheus i que quedava anul·lat per Covenant. Entre fugides cap enrere i que han resultat exitoses i futurs incerts, l’any que ve arribarà la primera sèrie de la franquícia, Alien: Earth, obrint el camp de l’arribada dels xenomorfs a la Terra.