Crítica ‘La trampa’ (2024), Shyamalan torna a un thriller polèmic i plegat de girs de guió | ‘Trap’

Arriba aquell moment de l’any que Shyamalan estrena pel·lícula. Sala plena a la sala gran del cinema. “La nova pel·lícula del director d’El sisè sentit”. Sempre el mateix missatge. Si no fos pels èxits que va crear just després de la seva irrupció, qualsevol, veient la irregularitat de la seva carrera, podria creure que es tracta d’un director mitjanament competent, ultrafuncional, però esclau de les seves pròpies trampes. Si és veritat que el seu retorn al suspens els últims anys ha demostrat que continua gaudint d’un domini d’aquest considerable, el seu nou film ha despertat tot de polèmiques.

La trampa és una pel·lícula molt més eficaç en la seva idea que en la seva execució, sobretot si creiem haver entès de què va realment. Sobre el paper, quan un pare psicòpata i assassí en sèrie porta la seva filla a un concert pop, veu que la seguretat és extrema, esperant la seva assistència per detenir-lo; els intents d’escapatòria sense trencar la relació amb la seva filla hauran d'incrementar una claustrofòbia en una pel·lícula ultra tensa que no la veus venir per enlloc, hipertrofiant ja el late motiv de Shyamalan amb els continus girs de guió.

Josh Hartnett en un fotograma de La trampa. // Warner Bros.

A partir d’aquí, tot canvia. La pel·lícula ni busca el thriller que no deixa respirar ni és res del que podríem creure veient els tràilers. Evidentment. Per moments, un podria creure que s’acosta molt més a la comèdia. La disposició de l’antagonista de la història com a protagonista és clarament intencional; busca la incomoditat de l’espectador al ser incapaç de dissociar-se de la imatge del seu rostre, sempre acompanyant-lo en els intents de supervivència i, al seu torn, per lògica narrativa, ens sentim empàtics cap a ell; en el cinema, ha sigut un recurs clarament efectiu, des del personatge de Daniel Day-Lewis a Pous d'ambició al de Robert De Niro a Heat. Tanmateix, la successió dels fets i una trama agafada amb pinces i amb excessives preses de llibertat perquè hi tinguin cabuda els girs de guió inverteix doblement el suspens, creant una comèdia que incrementa la tensió en forma de desconcert al no saber si era o no intencionada.

El personatge de la figura de la cantant és interpretat per la filla del director, Saleka, també cantant a la realitat. El cas és que el dibuix de l'actuació en directe se centra molt més del necessari en les interpretacions d'ella, quan simplement hauria de ser un recurs de fons perquè la pel·lícula avanci. Sobre analitzant, hi ha fins i tot poesia en el gest, ja que l'atenció que Shyamalan executa sobre la seva filla és paral·lela a la que el protagonista sent per la seva, mantenint aquella dissecció de la família nord-americana que sempre ha caracteritzat la seva filmografia. És a dir, tant aquest detall com l'ús continu de la comèdia representen una davallada per una pel·lícula que prometia molt més del que és, mai acabant de saber què és intencionat i què se li ha escapat al director. Amb tot això, la simpatia amb la qual Shyamalan avança la història i els plans que utilitza ens fan sentir atrets cap a ella, com si adoréssim el seu divertit mal gust.

Josh Hartnett i Ariel Joy Donoghue en un fotograma de La trampa. // Warner Bros.

A mesura que avança i mostra les seves cartes, el film guanya en serietat. Per una banda, el thriller resulta molt més funcional i s’allunya de la semiparòdia, però també es mostra més convencional; en certa forma, perd l’encant, encara que la successió de continus girs manté aquesta suspensió de la credulitat tan entranyable.

Al final, veure La trampa és com veure un nen petit feliç jugant amb la seva joguina preferida, per a ell, tal com la desitja, sense que l’importi què pensin els altres ni cap frase hagi de ser transcendental. El seu guió és com qui escriu una novel·la ja no sabent com acabarà, tampoc quin serà el pròxim capítol. Però la passió amb què l’explica i la seva seducció visual la fa entretingudíssima per aquells que no hagin de buscar res més.