Crítica ‘El conde de Montecristo’ (2024), de Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière | ‘Le Comte de Monte-Cristo

Projectada al passat festival de Canes, ja es troba a les sales de cinema d’arreu la nova adaptació de l’èpica i clàssica novel·la d’Alexandre Dumas, El conde de Montecristo. Recollint tot d’aplaudiments, es proclama com una de les grans sorpreses d’aquest any, una pel·lícula que apel·la a les eternes històries d’aventures, a un cinema que no diferenciava l’entreteniment popular de l’excel·lència narrativa.

Delaporte i de La Patellière, aquí autors totals en guió i direcció, ja havien adaptat a Dumas amb els guions de les dues últimes entregues dels tres mosqueters, sota els subtítols de D’Artagnan i Milady. Si bé allà era Martin Bourboulon qui se situava rere una càmera sorprenentment fresca, però contundent i segura, aquí mantenen el mateix estil visual mentre que depuren l’escriptura per aspirar al to dels grans textos clàssics.

Pierre Niney en un fotograma d'El conde de Montecristo. // Pathé

L’estil dels dos autors francesos es mostra intergeneracional, capaç d’interpel·lar a tots els públics, als nostàlgics d’odissees que ja no s’expliquen i als joves que rebutgen codis de llenguatge antics. Si bé el metratge de tres hores pot fer dubtar d’entrada a l’espectador, a aquest sols li cal la primera escena per mantenir-se partícip de la vida del nostre protagonista. La construcció de Delaporte i de La Patellière no és només dinàmica; rebaixar-la a una consideració tan banal seria injust. És intel·ligentment arrasadora. Sobrepassa a l’audiència, aquesta no és capaç d’assimilar totes les propostes que se li ofereixen. L’ambició, tan perillosa com valentament assumida pels coautors, els permet una narrativa d’intrahistòries que conjuguen entre elles en un tot grandiloqüent. El relat de Dumas era tal que recordava a les arrels shakesperianes, a les històries de venjança i justícia, de fugides i retorns, d’amor i desamor, d’odi i tirania, de manipulació i pietat, de terror i bellesa. El conde de Montecristo, la pel·lícula, ressona amb la major de les eficàcies a aquests màxims.

Un dels grans encerts és no suggerir tot plegat de forma tediosa i feixuga, tot és picat, veloç, divertidament entretingut. Se li podria exigir una intel·lectualitat del cinema d’època, recordant el Barry Lyndon de Kubrick, o, per altra banda, l’èpica descomunal de les aventures americanes, amb el Gladiator de Scott i el Braveheart de Gibson al capdavant; i és cert, no arriba a cap d’aquests en cap moment. En certa manera, el film és molt més pròxim a les aventures de grans pressupostos que busquen grans audiències, però la integritat i respecte amb què es mostren els personatges, el nivell descomunal amb el que aquests són capaços de recitar versos existencialistes destinats a l’eternitat, la sensació que totes les petites històries i relacions que la configuren suggereixen i ressonen a quelcom superior, porta la pel·lícula a uns altres terrenys. El conde de Montecristo se situa al costat del Master & Comander de Peter Wier, a aquelles històries perilloses de ser malinterpretades com a aventures populars i, per tant, inferiors, mentre que, en el fons, els anys les immortalitzen en la seva singularitat.

Patrick Mille, Laurent Lafitte i Bastien Bouillon en un fotograma d'El conde de Montecristo. // Pathé

A aquells que creuen que el cinema mor, que ja no queden grans produccions de qualitat o autors intel·lectuals capaços d’iniciar noves onades, sempre hi ha esperança. Sempre sorgeixen nous creadors d’imatges totèmiques o narradors ferotges i valents en la seva escriptura. Considerar un mer entreteniment aquesta obra és un terrible error, justament perquè es requereix enginy i mestria descomunals per arribar a aquest entreteniment, ja no cal mencionar per sorprendre en la grandiloqüència en què es mou el film francès.

Si ja quedaven consolidats amb les seves dues prèvies adaptacions dels tres mosqueters, i no sols Delaporte i de La Patellière, també el director de fotografia Nicolas Bolduc, qui conjuga brillantment amb els directors per aquest relat frescament solemne, s’ofereix un futur ple de grans noves aventures.