Crítica ‘Casa en flames’ (2024), la pel·lícula catalana de l’any amb Emma Vilarasau

11 de setembre. Dia Nacional de Catalunya, així que venim a parlar de la pel·lícula catalana de l’any, la més vista i que més renom ha generat. Casa en flames ha esdevingut tot un fenomen cultural; va estrenar-se el 28 de juny i ahir, dos mesos i mig després, la sala seguia completament plena i buidant-se entre plors en apagar-se la pantalla i encendre’s els llums.

Casa en flames, la nova pel·lícula de Dani de la Orden, s’escriu amb C majúscula de Cultura i s’uneix als Alcarràs de Carla Simón, Creatura d’Elena Martín o les pel·lícules d’Albert Serra (si no fos per la seva condició d’afrancesades). Són la demostració del talent d’aquest país; després ja podrem debatre del rol de cadascuna, però defensen una lluita per la llengua des del cinema, l’art, i no podem deixar d’aplaudir-ho.

Enric Auquer i Macarena García en un fotograma de Casa en flames. //Eliofilm

Les comparacions prèvies poden resultar controvertides; estan lluny del treball de de la Orden aquí. És a dir, Simón o Martín són molt més pròpies d’un marcat cinema d’autor ultrasensible i intel·lectual, mentre Casa en flames, en canvi, per moments sembla jugar a una altra lliga. És una pel·lícula valenta, que no té por dels terrenys on s’endinsa, de despullar-los i mostrar-los tal com són, des d’un equilibri melodramàtic molt ben assolit, encara que pugui patir certes davallades narratives. Més que una pel·lícula intel·lectual menys encertada, es tracta d’una obra convencional i familiar, però que perfila molt bé els seus missatges. No s’allunya de l’emotiva obra d’estiu per omplir les sales. El més destacable, amb tot això, ja no és la dificultat sempre menyspreada d’aconseguir una pel·lícula que pugui atraure a tothom, és emocionar i atrevir-se a endinsar-se a la complexitat de la família des d’una pel·lícula així.

De la Orden posa la lupa moderna sobre una família catalana qualsevol. No hi ha diners ni segones residències a Cadaqués que puguin separar-la dels drames de totes les cases. Divorcis, una mare capaç de fer l’impossible per reunir la família, uns fills que ja no tenen por de retreure als pares els traumes de la infància, la filla que sent perduda en creure ser mala mare, el fill artista incapaç de no obsessionar-se amb les seves parelles, el marit despreocupat, l’egoista... Cap personatge del film està lluny de ser perfecte. Tot són reflexes d’una realitat difícil d’assimilar, però necessària de retratar. Hauria sigut molt més fàcil fer-ho amb un drama impostat, però la convergència amb la comèdia li confereix al film una agressivitat exponencial a cada cop, una humanització a cada imperfecció que es tradueix en un realisme divertit i sentimental. No hauria estat possible sense l’atenció visual de de la Orden, omnipresent en fluir de forma dinàmica els plans en la comèdia, mantenir els personatges en el drama o aïllar-los en l’espai des del respecte.

Emma Vilarasau en un fotograma de Casa en flames. //Eliofilm

Entrem de ple en el joc de Casa en flames, tots, absolutament tots els seus personatges estan diferenciats i ben definits. Cada frase impacta sobre l’espectador des d’aquest mordaç realisme. És veritat que flaqueja a mesura que avança el relat i l’emoció del drama es menja a la comèdia que la transportava; tot un seguit de girs dramàtics i personatges que van desapareixent de la història per mantenir al centre als protagonistes vertaders mostra de forma menys amagada els trucs del guió per emocionar a l’espectador.

No obstant això, és impossible deixar d’empatitzar amb un elenc, i en especial una Emma Vilarasau que ens fa sentir com a casa, tan entregat a la causa i a la història que se’ns comparteix. El resultat, com sempre, depèn del nivell d’exigència de l'audiència, però, si un es deixa portar, de la Orden fa el possible perquè el viatge sigui el més còmode i sentit possible.