Crítica ‘Jurado Nº 2’ (2024), el retir de Clint Eastwood | ‘Juror #2’

L’any passat, molts vam aplaudir i rebre com a regals les entregues de grans directors històrics, demostrant-se com una raresa entre la resta, una forma d’entendre i viure el cinema molt diferent de l’actual, ja més enllà de la contraposició entre classicisme i modernisme. Eren Los asesinos de la luna de Scorsese i Cerrar los ojos d’Erice, El chico y la garza de Miyazaki i Perfect Days de Wenders.

Aquesta setmana podrem gaudir del Gladiator II de Ridley Scott, que, si bé és cert que mai es pot saber com seran els seus resultats, és innegable la constant valentia de la seva ambició. A la llista també s’hi poden afegir el Lleó d’Or d’Almodóvar més tràgicament contingut, el barroquisme total d’un Coppola que es nega a deixar de somiar amb Megalópolis o, fins i tot, l’experimentació de Leos Carax a C’est pas moi, sens dubte, una de les definicions més pures de l’any de què és el cinema. Efectivament, a tot això hi sumem Jurado No. 2, la pel·lícula amb què Clint Eastwood tanca la seva etapa com a director.

Fotograma de Jurado Nº 2. // Warner Bros.

Quan Justin Kemp, l’esquerdat personatge d’un entregat Nicholas Hoult, un home a punt de ser pare després d’haver perdut l’anterior fill i haver abandonat l’alcoholisme, és citat com a jurat popular per a un judici mediàtic, tot s’anirà enfosquint. S’adona que es jutja un marit problemàtic i violent pel possible assassinat de la seva dona, després d’una discussió en un bar on també hi era en Justin, lluitant contra ell mateix i la temptació d’unes gotes alliberadores d’alcohol; de camí a casa va tenir un accident, però en lloc hi veia res, suposant que seria un cérvol. En efecte, era ella, tornant a peu després de la discussió, i tot el que vindrà ara serà un thriller dramàtic que exposa, juga i debat sobre les grans qüestions del cinema d’Eastwood, la figura de l’heroi, de ser capaç de canviar els fets, l’assumpció de la nostra responsabilitat social i el nostre deute amb el passat.

Si bé l’Eastwood del segle XX era clarament més amoral, de personatges ja no imperfectes, sinó cruels i violents, però amb un mínim de sensibilitat de la justícia i la venjança, el del segle XXI abandona el to crepuscular de qui bevia de les relectures dels gèneres i la crítica sistemàtica dels de la generació del Vietnam. A mesura que apareixien arrugues en aquell rostre turmentat i ensordidorament silenciós, al seu classicisme formal s’hi unia un de temàtic, una visió més elegant i pròpia dels Estats Units que sí que creuen en el seu somni i els seus herois, sent, llavors, un cinema que explorava la reivindicació d’aquests. En canvi, Jurado No. 2, que visualment se seguiria trobant amb aquest cinema més contemporani, suposa un retorn a l’Eastwood amoral; potser no al dels genets solitaris convertits en venjadors gòtics o a les imitacions de Harry Callahan, però sí al de Mystic River o Million Dollar Baby, aquell Eastwood transicional entre les dues èpoques, el de personatges presos de la vida que intenten trobar-s’hi mentre fugen d’ells mateixos.

Toni Collette en un fotograma de Jurado Nº 2. // Warner Bros.

Estilísticament, doncs, segueix la mateixa línia del que estava fent Eastwood, reduint-se a l’essència clau per donar espai als personatges i a la seva història; això li dona un to menys transcendental i més pròxim a l’entreteniment més funcional, contraposant-se a la densitat de Mystic River. Les preguntes i lluita interna del protagonista contrasten amb la convicció clàssica del Henry Fonda de Dotze homes sense pietat, molt més amable en fer avançar la trama, mentre que aquí ens trobem amb debats incòmodes dels quals desconeixem qualsevol resolució.

Explorant les grans preguntes del seu propi cinema, i veient una clara transformació d’aquestes, Jurado No. 2 és l’últim alè d’un cinema que es mor. El seu tancament, conclusió i clímax, ja no és sols el de la pel·lícula, sinó al de tot el cinema d’Eastwood i, en efecte, és com ell decideix respondre als debats que sempre havia plantejat. Sigui una resposta o l’altra, ja ho hauran de descobrir els espectadors, però, mentrestant, a nosaltres ens queda aplaudir i rendir-nos a un dels grans genis de la narrativa contemporània.