Crítica ‘Gladiator II’ (2024), Scott retorna a una arena caiguda en èpica

Fa vint-i-quatre anys, un Ridley Scott amb una mestria ja consagradíssima gràcies a títols com Alien, Blade Runner o Thelma i Louise, amb els que havia demostrat una destresa total per dominar el cinema en sí, fora dels codis singulars de cada gènere, impregnava la cultura popular amb una obra que ràpidament passaria a ser llegenda, un monument mitològic intocable, abrasador, descomunalment universal. Gladiator es convertiria en la pel·lícula més emblemàtica de la seva filmografia, plegada de la mateixa ambició amb què ara s’atreveix a retornar-hi i renéixer-hi les més grans aventures.

Gladiator II arriba en el moment més complicat possible, on totes les relectures, preqüeles, seqüeles i reinterpretacions estan en ple punt de mira. La sobreexposició al món dels superherois i a una forma de fer cinema digitalment sintètica assenyala la falta d’històries originals i aquella puresa formal de narrar-les, mentre que també abandona els intents valents des d’una societat acostumada a allò comú i previsible.

Paul Mescal en un fotograma de Gladiator II. // Paramount Pictures

Ridley Scott, que recentment ja havia reexplorat els relats d’època, tant amb la poderosa i reivindicable El último duelo com amb la valenta, però fallida en el to, Napoleón, ara retorna a l’arena de la glòria, encara que arrossegant un llast excessiu. Tal com es podia endevinar amb tot el material mostrat prèviament, és el personatge de Lucio, el fill de Lucilla, l’encarregat de sostenir l’èpica d’aquest projecte descomunal. De fet, es podria arribar a dir que Scott anhela una espectacularitat ni tan sols present en la primera entrega. Eleva Gladiator a ella mateixa en la recerca d’una història d’acció massiva, molt similar al que havia explorat amb Napoleón; tanmateix, allà hi havia una compensació dramàtica sens dubte interessant (segurament molt ineficaç en un Napoleó caigut a la paròdia, però ultraatractiu en la seducció del personatge de Josefina). La grandesa del primer Gladiator raïa en un equilibri entre la tragèdia shakespeariana i l’acció moderna; una apel·lació a allò tan humà com la valentia, l’honor i el destí, però també la tirania, la brutalitat i la venjança. L’entrega total a la seva ambició l’acostava a allò tan pur que podia arribar a vorejar el ridícul, però la singularitat de les seves intencions la catapultava a la immortalitat de les grans històries èpiques del Hollywood clàssic.

Amb la sisena marxa posada que ja fa tant temps que sembla portar Scott, i sense aturar-se en cap moment a mirar amb calma el retrovisor, el seu intent de tornar a Roma és, sens dubte, espectacular, però despullat d’èpica emocional. És a dir, no li manquen li pressupost ni configuració d’escenes d’acció brutals, però sembla haver-hi molt poc rere elles. La pel·lícula abandona el repòs de la primera que li aportava el seu sentit de transcendència, els actes i les paraules ja no semblen ressonar o apel·lar a quelcom superior, mentre que el desplegament tècnicament descomunal pren aquell realisme que es podia percebre en la violència de les batalles. Si podíem endinsar-nos en el personatge de Màxim durant quaranta minuts fins que aquest ho perdés tot i la seva soledat convergís en l’èpica d’un Coliseu com a escenari de les més grans gestes, a Gladiator II tot manca d’ànima, de personalitat. No hi ha espai ni temps per empatitzar amb el personatge de Mescal i el que ell hagi pogut perdre; de fet, el film s’entrega tant a l’espectacularitat que l’actor no aconsegueix recordar aquella rigidesa del rostre de Russell Crowe, mentre que hauria funcionat molt millor si s’hagués pres més temps en el repòs i el fet de poder respirar cada gest. La pel·lícula hauria guanyat en èpica bèl·lica, densitat política i un protagonista amb un control dramàtic tan descomunal com ja ha demostrat prèviament.

Denzel Washington en un fotograma de Gladiator II. // Paramount Pictures

Evidentment, no tot són llasts. Scott, mentre recupera una Connie Nielsen descomunal, entrega nous personatges capaços de menjar-se la pantalla, des d’un Pedro Pascal molt més pròxim a la impertorbabilitat de Russell Crowe a un Denzel Washington que es menja la pantalla i és qui millor gaudeix de l’espectacle. Scott proposa una interessantíssima Roma caiguda en desgràcia, oblidada del final de la primera entrega i d’aquell somni de Marc Aureli, encara que uns antagonistes més propers a la sàtira li neguen la possibilitat de foscor. No sent l’únic director que dialoga sobre una societat corrompuda per la tirania, Coppola ja aprofitava les possibilitats romanes al fascinant llibertinatge de Megalópolis.

La pel·lícula pot ser tan fallida o exitosa com nosaltres pretenguem. Hem d’exigir-li res a un dels grans narradors cinematogràfics als vuitanta-sis anys? Hem de demanar-li res a una pel·lícula que ni esperàvem? Ens és impossible desitjar res més a Gladiator II quan ja porta implícit el títol de la primera i, per tant, ja pretén reviure del seu èxit? Com sempre, moltes preguntes i molt poques respostes... Sigui com sigui, la tercera entrega ja és en camí. Esperem que el “Força i honor” pugui renéixer d’èpica.