Crítica ‘Parthenope’ (2024), Sorrentino busca la gran bellesa a Nàpols

Sorrentino sempre ha sigut una raresa fílmica, un camp de contradiccions on creure-hi apassionadament o negar-lo acèrrimament són respostes massa fàcils. Justament per això, segurament, uns decideixen estimar sense condicions la seva idiosincràsia i valentia en conviccions i, altres, s’oposen a aquest autor amb aires de geni, entre excessos d’ego i mirada atrapada en el temps.

Ja amb, especialment, Las consecuencias del amor i Il divo a les espatlles, Sorrentino es proclamava com un dels grans poetes romàntics, capaç de retratar amb la major de les estilitzacions la sensibilitat del gest, la seducció de la mirada i la plenitud del silenci, sempre amb una perspectiva trencada per un passat que no torna, que s’immortalitza en el record o en la imaginació del que podria haver estat. Així, entrava per les portes d’una Roma caiguda en gràcia en la felliniana La gran bellesa, consolidant amb la màxima mestria la melancolia de la solitud. Una grandesa en què mai s’havia acostat tant (malgrat les dues impressionants temporada d’El joven papa i El nuevo papa) fins a la seva anterior obra, la personalíssima Fue la mano de Dios, i que ha donat pas a la nova pel·lícula del napolità, ja a les sales, Parthenope.

Celeste Dalla Porta en un fotograma de Parthenope. // BTeam Pictures

Quan arribaven les primeres aproximacions al projecte, estrenat a Canes, es repetia l’exploració del misticisme de les sirenes. Partènope, el nom de la nostra protagonista, també és el d’una sirena enterrada a Nàpols, seguint la llegenda grega; desesperada per la insensibilitat d’Odisseu, rei d’Ítaca, es va llençar al mar amb les seves germanes, arribant el cos a Partenopea, que acabaria esdevenint Nàpols. La Partènope del film no és la sirena dels contes, però Sorrentino juga amb la llegenda per dialogar sobre la divinitat rere la bellesa. Així, Parthenope és una epopeia, una biografia que expandeix les possibilitats del realisme màgic italià per apel·lar a allò que se sent i es respira, més propi del fantàstic que del realisme, de la transcendència de les històries contades, inseparable de l’espai i el temps, no tant de les persones que el cohabiten com dels sentiments que les uneixen, entre les seves ambicions, esperances, conviccions polítiques i passions efervescents.

A través del primer personatge protagonista femení en la seva filmografia, Sorrentino explora aquell camp tan emocional de les ànimes perdudes que passegen entre les seves millors obres, però emfatitzant la mirada masculina que sempre l’ha perseguit. La melancolia del director es tradueix en imatge i narració sempre en una mirada de condescendència als personatges que envolten la vida dels seus protagonistes, intel·lectuals que serveixen d’extrapolacions d’ell mateix. Ara, amb una dona al capdavant, és impossible no fer-hi una lectura de gènere i, segurament, Partènope és l’encarnació d’una rebel·lia juvenil on Sorrentino empatitza, però també és l’excusa per omplir la pel·lícula de banys seductors, de videoclips de sensualitat banal, d’una estètica hipertrofiada d’ella mateixa, com el Guadagnino més passat de voltes, mai arribant a la innocència i puresa que buscava Jep Gambardella, l’escriptor de La gran bellesa. De fet, la gran aproximació a aquest és a través dels ulls de Gary Oldman, un home atrapat als carrers d’una Nàpols que el contempla, espectadora també de la resta d’ànimes que configuren el seu soroll de pulsacions.

Gary Oldman en un fotograma de Parthenope. // BTeam Pictures

El personatge d’Oldman està tan atrapat com Gambardella a l’obertura de Roma, o com el personatge de Michael Caine en aquell hotel com a centre de les grans il·lusions a La juventud. És aquí on hi ha sempre el cor de Sorrentino, en aquests homes romànticament trencats, buscant, directament o indirecta, una reunió d’amor i esperança. Però les llàgrimes del personatge d’Oldman en conèixer a Partènope sols es tradueixen en un sexisme antiquat, on l’intel·lecte melancòlic sembla sols formar part de la masculinitat.

Parthenope és una obra mereixedora de debats i diferents visionats. A mesura que es pensa, un s’adona que, en avançar el film, Sorrentino busca desconstruir aquesta mirada, omplint les seves potents imatges de grans lectures i missatges vitals, però, i ja no sent el primer cop, l’estilització de creences velles es cruspeix per molts moments tota la resta. Això sí, sigui com sigui, atrapa una emoció tan desmesurada que ens continua maleint-lo per unes contradiccions que ens impossibiliten classificar-lo, sinó debatre’l.