Crítica ‘Nosferatu’ (2024), Eggers omple de terror gòtic el Nadal

La història de Dràcula s’ha contat desenes de vegades a la gran pantalla. Hi haurà qui creurà que cap altre vampir igualarà als de Bela Lugosi o Christopher Lee, que cap altre autor assolirà el poder de les imatges de Murnau o que Coppola va fer la millor reinterpretació des de les possibilitats romàntiques de la llegenda. Totes elles, aproximacions a les paraules de Bram Stoker, han sigut visions personalíssimes, com, també ho és, el Nosferatu d’Eggers, catapultat a ser el camp de malsons d’aquestes festes.

Eggers, autor de La bruja, El faro i El hombre del norte, és, sens dubte, la gran irrupció de la passada dècada, convertint-se, junt amb Ari Aster i Jordan Peele, en la gran referència de l’onada de frescor al cinema de gènere; una introspecció psicològica permetia que el suspens enfosquís els relats, sempre amb una omnipresència religiosa o mitològica en les pel·lícules d’Eggers. Ara, amb la mateixa valentia que inspirava en el seu anterior projecte, s’endinsa en l’univers de Bram Stoker des de les passades visions de Murnau i Herzog.

Ralph Ineson, Willem Dafoe, Aaron Taylor-Johnson i Emma Corrin en un fotograma de Nosferatu. // Focus Features

El cinema d’Eggers sempre ha gaudit d’un goticisme descomunal, des del terror folk enmig del bosc de La bruja, en forma de conte anglès que explorava les formes del mal entre les creences obsessives de la societat; El faro ampliava aquesta fantasia gòtica fins a convertir-se en una bogeria lovecraftiana que jugava amb la mitologia marina i estilitzava els contrasts de la fotografia en un expressionisme demolidor; per altra banda, El hombre del norte era el seu film més arriscat, obertament espectacular, entrecreuant la tragèdia shakespeariana amb les aventures nòrdiques i la brutalitat dels seus costums. En el fons, tot, absolutament tot, ja dialogava amb Nosferatu, tant amb l’obra de Murnau com amb l’adaptació de Herzog del 1979, i, per tant, tot ha portat aquí. La versió d’Eggers és tal com ens la podríem imaginar; no importa les vegades que hàgim vist la història de Dràcula, ens abraça endimoniadament des de la primera escena i ens endinsa al seu univers, transportant-nos entre ombres sense poder ni voler sortir-ne mai, com ja feien les seves anteriors obres. La pel·lícula, malgrat beure totalment de la iconografia dels seus referents, és profundament personal, d’una autoria on s’identifica sempre les marques d’Eggers; el director s’ha consolidat fins a tal punt que ja és mereixedor de fer servir el terme “eggerià”.

Les ombres que omplien les parets recargolades de l’expressionisme alemany de Murnau del 1922 metamorfitzaven en la versió de Herzog, convertint-se en un conte gòtic molt més pròxim al que ha assolit Eggers. Les ombres ja no es cruspeixen l’escenari, sinó que cohabiten en ell, s’hi capbussen perquè tota la resta ja són ombres també, la societat ja està plena de foscor, i molt més en l’adaptació d’ara. És un Nosferatu homogèniament fosc, per contraposició al de Herzog, que sí que és cert que gaudia de contrasts en una ciutat entre l’abans i el després de l’arribada del vampir. En canvi, aquí estem tota l’estona sota l’asfíxia de La bruja, sabem que en tot moment Eggers ens pot oprimir, i el gran canvi es deu a la importància que guanya el paper d’Ellen, Mina en la novel·la de Stoker. Mai, tret de la versió apassionadament seductora de Coppola, el personatge havia sigut tan protagonista; Eggers utilitza el seu cos per omplir el film d’un to de possessions sobrenaturals que permeten, segurament, la millor exploració de l’erotisme sempre present rere les lectures vampíriques (deixant de banda, evidentment, l’Arrebato de Zulueta).

Lily-Rose Depp en un fotograma de Nosferatu. // Focus Features

No hi ha dubte que una de les grans expectatives és el vampir interpretat per Bill Skarsgård, ocult en tot el material mostrat, i qui ja semblava còmode portant al límit les seves expressions facials sent els antagonistes d’It, Barbarian, la sèrie Castle Rock o protagonitzant aquest any l’adaptació d’El cuervo. Eggers juga amb el misteri del seu rostre i ofereix un Comte Orlok mai vist. De fet, el film arriba a exploracions cronenbergianes de la carn en els seus millors moments, assolint uns punts que demostren encara estar escrivint la història del terror i permetent que aquest avanci a territoris per descobrir.

L’àmplia ment d’Eggers permet dotar d’aquesta grandiloqüència espectacular ja present en El hombre del norte, malgrat tot, això sí, podent caure en una repetició de to extremadament fosc. La cerca d’aquest realisme xoca contra el goticisme tel·lúric de Herzog, en forma d’una foscor creixent i mai oblidant el to de conte fantàstic (especialment amb aquella misteriosa arribada del vaixell a les portes de la ciutat). Per altra banda, l’augment de metratge permet un major espai a personatges com els de Heer Knock (Renfield en la novel·la) o el doctor Von Franz (van Helsing) mai vistos, gaudint de l’èpica esperada d’un Nosferatu d’Eggers.