Crítica ‘Queer’ (2024), Guadagnino i els excessos de sensualitat

Pocs directors es troben en un moment d’auge tan absolut, de reconeixement tan homogeni, des de la crítica professional al públic popular, com Luca Guadagnino. El cinema de l’italià ha convergit fons i forma ultramodernes, de la hiperestilització de la imatge a l’empoderament de les sexualitats, a un nivell que l’estudi del seu cinema serveix de gran anàlisi de la societat d’avui dia.

Abans de l’èxit descomunal de Call Me By Your Name ja disposava d’una obra tan majúscula i íntima com Yo soy el amor; si bé és cert que Cegados por el sol i Suspiria, ja continuant amb la línia que dibuixava el director, eren una certa frenada, Hasta los huesos i Rivales, estrenada el passat 2024, són pel·lícules descomunals que no temen a la irregularitat narrativa de la seva irreverència perquè, justament, es construeixen a base d’aquesta. Ara, i amb tota la campanya de les nominacions al darrere, arriba Queer, presentada al Festival de Venècia.

Daniel Craig en un fotograma de Queer. // A24

Adaptant la novel·la curta de William S. Burroughs, ja prèviament portat a la gran pantalla amb la impressionant El almuerzo desnudo de Cronenberg, Queer és la seqüela de Yonqui, la segona novel·la de l’escriptor estatunidenc. Si a Yonqui Burroughs exposava la seva experiència com a drogoaddicte, un individu que reprimia totes les emocions que no fossin la seva addicció, a Queer parlava de tot el que un sent en abstinència. El mateix Burroughs deia que Queer el va escriure a ell i no a l’inrevés; el recordava com un procés de dolor descomunal, on tots els sentiments reprimits explotaven i és per això que el protagonista busca constantment necessitat el contacte, insegur d’ell mateix i dels seus objectius. Les pàgines de Burroughs són esquinçadores, mancades d’esperança, d’una falta d’empatia i orgull demolidora. El protagonista, Lee, passeja de bar en bar, desitjant alcohol i carn, carn i alcohol, dia i nit i nit i dia. A Burroughs no li calen recreacions morboses en els actes, sols requereix el surrealisme de les converses i el dolor dels sentiments per coure en el nostre imaginari un escenari de pèrdua absoluta.

El resultat de l’adaptació de Guadagnino ja era esperable sense haver-ne vist la pel·lícula: una arma de doble fil. L’italià és tan subtil i suggerent com provocador i estimulador. Si a Call Me By Your Name adoptava la sensualitat de Yo soy el amor, des de la fantasia romàntica, per molt que també pogués ser sexy, amb els anys ha guanyat un pols més accelerat, especialment a Rivales, on tot era tan excèntric que anava desenfrenat, sexy des de la fogositat. A Queer, Guadagnino no s’està de suggerències, es recrea sense embuts en aquell Mèxic com a centre de creació de pecats, de la corrupció de la temptació. Si bé actuaria perfecte com a l’altre rostre de Call Me By Your Name, en cap moment sembla voler marxar de l’escenari proposat per Burroughs, però tampoc aconsegueix atrapar-lo. Mentre que era un encert la identitat de novel·la curta per mai dilatar les accions dels capítols, sinó apel·lar al surrealisme que es pot aconseguir quan les emocions s’apoderen d’aquestes accions perquè és on Burroughs dirigia les seves paraules, Guadagnino fa el contrari. Dilata cada escena, cada acció, des de la mania contemporània dels metratges excessius, mostrant molt més que la novel·la, però sempre des d’aquest punt, mostrant, mai suggerint. Les accions ja no són consumides per les emocions, sinó que tendeixen a ser buides d’aquestes.

Daniel Craig i Drew Starkey en un fotograma de Queer. // A24

No tot són traves, la pel·lícula evidentment és entretinguda i confirma de nou el talent del director per la recreació de sensualitat, només que, sense saber on apuntar, el resultat s’acosta molt més a un coitus interruptus. I sí, és veritat, les interpretacions són descomunals i Daniel Craig és, sens dubte, mereixedor de la nominació a l’Oscar, fent palès aquell enorme talent de l’home esquerdat rere aquell rostre ferm.

Queer, al final, és la demostració dels problemes del cinema modern. Les necessitats de metratges excessius i redundància en diàlegs o gestos que serveixen molt més pel tall a penjar a les xarxes socials i convertir-se en aesthetic que per endinsar més en la narració. Guadagnino ja es recrea en excessos des de fa temps, només que havia treballat des d’històries que ja li demanaven. Com sempre, cal esperar a on porta la sensualitat del futur.