Les 50 millors pel·lícules del 2024

50. Las cuatro hijas, dir: Kaother Ben Hania (Les Filles d’Olfa; 2023)

La clara mostra que l’ambició cinematogràfica és tan probable de la irregularitat com de la grandesa, però, sens dubte, un bé a rebre amb els braços oberts; aquest no és l’únic documental en aquesta llista que s’atreveix a debatre i explorar les possibilitats del llenguatge d’ell mateix. Seguint la vida d’Olfa, aquest és un metarrelat on els actors debaten amb els mateixos individus que hauran de retratar-hi. Violentada de petita, és la gran mostra d’un dels grans temes moderns: l’herència dels pecats dels nostres pares. La violència sistèmica a què va ser sotmesa en la infància és la mateixa que patia d’un marit que li negava el plaer, o de la seva nova parella que violava les seves filles. Al final, la gran esperança són elles, la generació que reclama els seus drets i plaers, que afronta pors viscudes i s’obre en canal a poder mostrar-ho en una pel·lícula, fins i tot allò que qualsevol altre podria jutjar. La realitat de Las cuatro hijas, que segurament ambiciona poder explicar massa en el seu metratge, és la de tota una societat, culminant en la captació d’aquestes per part de l’ISIS i sent buscades per tot el món.

Eya Chikhaoui i Tayssir Chikhaoui en un fotograma de Las cuatro hijas. // Tanit Films

49. Sala de profesores, dir: Ilker Çatak (Das Lehrerzimmer; 2023)

Nominada als passats premis Oscar com a millor pel·lícula internacional per a Alemanya, Sala de professores és un film tan encabit en la seva aura d’obra petita que es converteix tant en increïble com en empresonada en ella mateixa per no poder-se expandir en excés en les nostres ments. Tanmateix, la pel·lícula de Çatak, de qui segurament en tornarem a parlar amb la seva següent obra, funciona tant en la seva identitat com a thriller que com a peça de crítica social, com a pel·lícula teatralitzada que com a joc de rols intercanviables. La nostra protagonista, una Leonie Benesch continguda en la impotència d’una ràbia que se la cruspeix a minuts, és una idealista professora de matemàtiques i educació física, representant de l’escola moderna, que sospita d’un dels seus alumnes quan comencen a produir-se uns robatoris a l’escola. Mediant amb pares i companys de feina, l’agressivitat de les classes i l’orgull davant l’assenyalament públic, la pel·lícula sobrepassa els límits realistes per dialogar sobre la burocràcia davant les problemàtiques del sistema escolar actual.

Leonie Benesch en un fotograma de Sala de profesores. // if... Production

48. How to Have Sex, dir: Molly Manning Walker (2023)

L’òpera prima de la directora britànica s’ha convertit en tot un dels himnes recents del cinema feminista, com Nunca, casi nunca, a veces, siempre d’Eliza Hittman o Lady Bird de Greta Gerwig (on, de fet, també s’hi hauria d’afegir la catalana Creatura d’Elena Martín). “Com tenir sexe”, així, directe, tan clarivident que sobren els debats o els dubtes. La que havia de ser la gran aventura de nits plenes d’alcohol, matins dormint, dinars ressacosos i tornada al cicle es converteix en un malson tan realista i sense recreació de la morbositat que serviria d’escola a les noves generacions. Segurament a la pel·lícula li pesa aquest to de “petita història”, d’anècdota d’uns dies, de sols dedicar uns minuts al gran crim que ens podem imaginar, però tampoc sembla importar-li a la Manning Walker. En el fons, el seu retrat no és sols el d’una violació física, és l’emocional que s’expandeix durant els dies, la soledat de la nostra protagonista entre tant soroll consumit en el pecat del desig i les històries que es perden en els carrers entre totes les altres pel·lícules que cohabiten amb aquesta.

Mia Mckenna-Bruce en un fotograma de How to Have Sex. // Film4 Productions

47. El baño del diablo, dir: Severin Fiala i Veronika Franz (Des Teufels Bad; 2024)

Candidata als Oscar per Àustria i guanyadora del Festival de Sitges, aquesta El baño del diablo és la gran mostra del terror cinematogràfic modern; un que es filtra en les nostres ments i ens explota allà, des de la incomoditat del psicològic i apostant per un realisme escandalós, encara que ens trobem en el fantàstic, molt més que de la visceralitat física i extravagant. Clara hereva de La bruja d’Eggers, la gran representant d’aquesta onada daurada recent, la pel·lícula es mostra com un terror folklòric que aprofita l’obsessió per les creences i les estructures socials de l’època per construir unes atmosferes amb asfíxia ascendent, sense marge per a respirar. Després del casament de l’Agnes i el Wolf, ella, volent dedicar-se totalment a la vida d’esposa, es veu consumida per la soledat i el judici de l’entorn. Segurament, el que més li pesa a la pel·lícula és ser la nova entrega d’una fórmula ja espremuda i estar un pèl dilatada en el seu segon acte. La resta, per gaudir.

Anja Plaschg en un fotograma de El baño del diablo. // ARTE

46. El cas Goldman, dir: Cédric Kahn (Le procès Goldman; 2023)

Primer drama judicial en aparèixer en aquesta llista, molt més realista i concentrat que la visió espectacular d’Eastwood, de qui ja en parlarem. Proper al thriller judicial d’Anatomía de una caída que ja havia fascinat a tota la cinefília el mateix 2023, la pel·lícula de Kahn s’empodera en la mirada documental de la ficció, com si el poder de narrar amb la càmera permetés acostar-se a la realitat més implícita de les nostres vides. Sense recreacions en la preparació del cas ni innecessaris viatges en el temps per sobre explicar el que es delata en el judici, El cas Goldman mostra com va ser el judici a Pierre Goldman, intel·lectual francès d’esquerres, detingut el 1969 per tres robatoris a París; de rebot, se l’acusa d’un altre robatori, el d’una farmàcia que va acabar amb la vida de les dues dones. Amb la mateixa ràbia incontrolable del nostre protagonista, que nega aquest últim delicte, Kahn dirigeix un solemne thriller que mostra que rere la persecució policial a Goldman hi ha un clar racisme pel seu judaisme.

Arieh Worthalter en un fotograma d'El cas Goldman. // Moonshaker

45. Emilia Pérez, dir: Jacques Audiard (2024)

Catapultada de ple a la carrera dels Oscar, almenys semblant tenir clars els de les actrius i pel·lícula internacional per França, Emilia Pérez és la clara referència no només d’una societat canviant, també d’un cinema metamorfitzant. De proposta mega-ultra-hiper-supra-moderna, el film és un musical que sembla renegar tota l’estona del clàssic, que veu del pop, el hip-hop i, fins i tot, del corrido. Amb una ambició per transcendir els gèneres, com ja ho feia Carax amb Annette, encara que no amb aquella excel·lència, la pel·lícula és un thriller social on una dona trans busca la seva redempció en la nova identitat, després d’haver sigut el narcotraficant més buscat de Mèxic. Si bé és cert que és clarament irregular, amb una Zoe Saldana que es menja una obra que afluixa quan ella desapareix i pretén perdre irreverència, i amb una mirada europeista sobre Mèxic ara mateix en el punt de mira, com ja ho són Megalópolis o Babylon, dota d’una ambició en la proposta formal en què només podem rendir-nos i aplaudir.

Zoe Saldana en un fotograma d'Emilia Pérez. // Why Not Productions

44. Dream Scenario, dir: Kristoffer Borgli (2023)

Nicolas Cage és l’home dels teus somnis, i sols és la primera vegada en aparèixer en aquesta llista. Envellint com els millors vins i trobant en la societat una escletxa on encaixar i tornar a veure el seu desmesurament reconegut, Cage s’ha convertit en l’última dècada en tota una celebritat del cinema de culte instantàniament aplaudit. Una irreverència, tant des del salvatgisme brutal com del deliri còmic, que abraça la seva entrega absoluta a la causa narrativa de l’espectacle. En la pel·lícula de Borgli, Cage és el rostre del fatalisme total, el pare de família que ignoren les seves filles i el professor universitari de classes buides, però tot capgira quan esdevé celebritat en cohabitar en els somnis de tothom, omplint les fantasies més desitjables. Sense perdre la comèdia més metaintel·ligent, aprofitant-se de la figura de l’actor, la transició de fantasies a malsons es converteix en un conte de terror sobre el perill de la fama i la manipulació dels desitjos, deixant-nos, per a la posteritat, la seqüència d’un Cage contingut en incomoditat i sent seduït per una adolescent fanàtica.

Nicolas Cage en un fotograma de Dream Scenario. // A24

43. Bird, dir: Andrea Arnold (2024)

Fantàstica, esperançadora, abrasadora... La nova pel·lícula d’Andrea Arnold s’endinsa en ella mateixa i crea un món on conviure, un escenari propi on sols es poden trobar els seus personatges, tant, que podria omplir-se d’adjectius i cap d’ells la definirà per complet. La pel·lícula tant podria ser un coming-of-age com un drama urbà, una faula que mira el futur com una revolució moderna. Bird és la història de la Bailey, una nena de dotze anys que ha hagut de convertir-se en adulta a base de supervivència, que viu en la precarietat dels suburbis anglesos amb un pare solter que no sap cuidar-se a ell mateix, segurament perquè tampoc li van ensenyar. L’aparició de Bird, un estrany que accepta la bondat i innocència com a supervivència pròpia, és el punt de llum en la vida d’ella, mentre vol ajudar la seva mare de la seva parella abusiva i s’uneix a un grup que afronta tot allò amb què es va criar. Una pel·lícula tan trista com surrealistament delirant, però, sens dubte, que mira a un futur millor.

Nykiya Adams en un fotograma de Bird. // British Film Institute

42. El clan de hierro, dir: Sean Durkin (The Iron Claw; 2023)

Ja sembla que faci molt que les sales de cinema es van omplir d’homes musculats, buscadors de la glòria i davant el perill de caure en la desgràcia de la tragèdia. De forma biogràfica, la pel·lícula segueix els passos dels germans Von Erich, estrelles totals del món de la lluita lliure a la dècada dels 80. Sense marxar mai de la seva idiosincràsia com a director indie, Durkin dibuixa un relat clarament estatunidenc, banyat en la sensibilitat del sol sobre els seus paisatges, la solitud dels protagonistes i una fama molt més marcada per la desgràcia que per l’èpica. Si El lluitador mostrava un Mickey Rourke crepuscular, perseguit per la seva mateixa imatge, aquí els quatre germans lluiten cadascú amb ells mateixos, perseguits per les exigències del seu pare, les mentides d’un fals somni americà i amb un Zac Efron obrint-se pas en el drama com a gran suport d’una pel·lícula que aguanta molt bé cada una de les mastegades narratives que executa sobre els espectadors.

Zac Efron en un fotograma de The Iron Claw. // A24

41. Jurado No. 2, dir: Clint Eastwood (Juror #2; 2024)

L’últim cant d’Eastwood és tan demolidor com el pes de tota la seva filmografia, una pel·lícula on, malgrat que ja no hi aparegui, encara sembla mirar-nos atentament, amb aquella mirada entretancada amb què ens jutjava. Justament, aquesta Jurado No. 2, el seu retir als noranta-quatre anys, és un judici a tota la seva carrera, a tot allò de què ha parlat, als seus protagonistes i les seves pel·lícules, a la veritat i l’heroisme. Si amb els anys Eastwood, ja sempre clàssic en les formes, també se’n tornava en el fons i la seva mirada, amb pel·lícules que observaven el passat i les seves llegendes, que cada vegada es fascinaven més pels herois veritables i negats pel temps, aquí retorna al debat de la immoralitat. En ser citat com a jurat popular pel cas d’un possible assassinat a la parella de l’acusat, una nit ressona en el nostre protagonista, en què recorda ser ell qui la va atropellar per accident. Intel·ligent com ningú, com Eastwood culmina la seva carrera és com decideix concloure el seu etern debat sobre la moralitat.

Fotograma de Jurado Nº 2. // Warner Bros.

40. Jo capità, dir: Matteo Garrone (Io capitano; 2023)

Nominada als passats Oscar com a millor pel·lícula internacional per Itàlia, Jo capità és la pseudoodissea homèrica de Seydou i Moussa, dos joves que abandonen Dakar per arribar a la somiada Europa, fent front a unes veus que descobreixen ser certes de salvatgisme, pirateria i màfia al desert i morts al Mediterrani. Si l’èpica d’Homer relatava la tornada de l’heroi a casa, la tragèdia moderna de Garrone narra la conversió en herois en marxar del país i anhelar una casa millor. El director italià viatja entre el drama social, l’aventura desoladora, la fantasia desesperançada en les visions del nostre protagonista abandonat, i l’esperança d’un món somiat. No importa el nostre coneixement en la matèria ni saber la realitat sobre els centres de detenció de Líbia o la perillositat del mar, la força i veracitat amb què avança és d’un realisme on la ficció sembla metamorfitzar-se en documental... I com també ho fa alguna altra impressionant obra en aquesta llista, entomant la importància de la càmera com a responsabilitat civil. Llarga vida al cinema.

Seydou Sarr en un fotograma de Jo capità. // RAI Cinema

39. La memoria infinita, dir: Maite Alberdi (2023)

Nominat a l’Oscar a millor documental, la pel·lícula xilena retrata el dia a dia entre Augusto Góngora i Paulina Urrutia. Góngora, mort el 19 de maig de 2023, va ser un periodista, documentalista i presentador de televisió, diagnosticat d’Alzheimer vuit anys abans d’aquesta La memòria infinita. Amb una sensibilitat demolidora, Alberdi es capbussa entre aquesta parella, viatjant en el temps, entre passat i present, unint vida i país i imaginant un futur on ell ja no la pugui reconèixer. Delicadament, la directora travessa aquella fina línia de la pornografia emocional sense caure-hi en cap moment, amb una valentia descomunal que no tem a mostrar la crueltat, però sempre deixant un espai de respecte entre els protagonistes i l’espectador. El documental dialoga sobre la importància de la memòria mentre Góngora perd la seva, com si es desdibuixés com a persona, i amb una fortalesa femenina d’Urrutia que encarna la força del record, d’un Xile que no oblida i d’una mirada infinita.

Augusto Góngora i Paulina Urrutia en un fotograma de La memoria infinita. // Fabula

38. El último Late Night, dir: Cameron Cairnes i Colin Cairnes (Late Night With the Devil; 2023)

Convertida en una grandíssima pel·lícula que ha transcendit entre el públic admirador del gènere, s'estructura sobre l’eix central d’un terror a temps real. La pel·lícula segueix el late night de Jack Delroy, presentador caigut en desgràcia, que busca recuperar l’audiència amb un especial a la nit de Halloween de 1977; un hipnotitzador, una parapsicòloga, una jove adolescent com a única supervivent de la matança en una església... El que havia de ser la nit somiada es converteix en el pitjor malson. Els germans directors convergeixen la frescor d’un terror que no s’amaga de la comèdia i les possibilitats d’aquest temps real com a llenguatge metacinematogràfic per construir una atmosfera atractivament asfixiant. L’ambició pecadora del nostre protagonista per atrapar i retratar el mal és la mateixa que obligarà a tots els testimonis del plató, públic inclòs, a presenciar una tragèdia on s’uneixen l’orgànic i l’inorgànic, així, com també en serem obligats els espectadors reals.

David Dastmalchian en un fotograma de Late Night With the Devil. // Cinetic Media

37. Los destellos, dir: Pilar Palomero (2024)

Nova pel·lícula de Palomero sempre vol dir nova joia on fondre’s i mirar-nos al mirall. Las niñas, La maternal i ara Los destellos. La directora aragonesa firma una trilogia descomunal on és un dels grans rostres del moviment per antonomàsia del cinema espanyol modern: tot un seguit de directores neorealistes, Clara Simón, Estibaliz Urresola Solaguren, Elena Martín... que retornen al passat, entre nostàlgia i tragèdia, per extreure’n una bellesa que s’immortalitzi en el futur. Aquí, la rigidesa a punt de fragmentar-se de Patricia López Arnaiz es troba amb la fragilitat total d’Antonio de la Torre, en la història d’una exparella que es retroba quan la mort s’acosta a ell. Amb un pols ja experimentat i domat amb mestria, Palomero abraça el drama com a mitjà narratiu i en troba tota la sensibilitat en la seva intimitat, cada vegada acostant-se a personatges femenins més madurs i afrontant més existencialistament la vida i, ara, la mort. A tota aquesta intel·ligència ja estructuradíssima, sols se li pot demanar innovació a Palomero en les seves històries futures, però, mentrestant, gaudirem del viatge.

Patricia López Arnaiz en un fotograma de Los destellos. // Caramel Films

36. Cuando acecha la maldad, dir: Demián Rugna (2023)

Millor pel·lícula de ja fa dos festivals a Sitges, l’argentí Demián Rugna es proclama com un dels fidels al festival, un rostre que, faci el que faci, sempre hi tindrà cabuda i sempre s’hi podrà confiar. Cuando acecha la maldad és terrible, brutal, una asfíxia que ens és una delícia als devots dels seus crits. Entre el cinema de zombis i el de possessions, aquí són aquests “embichados” que perseguiran la parella de germans protagonistes i remouran tots els secrets familiars, com si la foscor més profunda encara els estigués esperant. En forma de terror rural modern, quan la parella protagonista descobreix un home infectat per unes forces malignes que el convertiran en un dimoni, sols els quedarà córrer, protegir la seva família, córrer, no confiar en ningú i córrer de nou. La pel·lícula és una metàfora a afrontar les pors que mai havia pogut combatre un protagonista a qui li havien pres la filla en separar-se pels seus pecats, un camí on la redempció haurà de passar per mirar a l’abisme i no témer que et torni la mirada.

Paula Rubinsztein en un fotograma de Cuando acecha la maldad. // Shudder

35. Rivales, dir: Luca Guadagnino (Challengers; 2024)

Ai, Luca. Tan autèntic que fas de l’autoria tant la teva principal espasa com ferida. Queda ja lluny el Guadagnino de Yo soy el amor i Call Me By Your Name, el poeta romàntic que es resguardava en la intimitat de la sensibilitat, el que aturava temps i espai per elevar el fons de personatges travessats per l’amor i atrapats en ell. Ara, el Guadagnino de Rivales i Queer que hem tingut aquest any és el d’Hasta los huesos, Suspiria i, fins i tot, Cegados por el sol; un director que no tem la irregularitat de la seva proposta, sinó que la triplica, que és aquesta mateixa la que atrapa en aturar espai i temps, elevant la forma de l’estilització per apel·lar no a la sensibilitat, com a la seducció i l’erotisme d’uns personatges més atrapats per la fantasia i desig que pel romanticisme entre ells. Si bé Rivales flaqueja en el romàntic i és presonera de la seva mateixa estilització sobreimpostada, és impossible no rendir-se a la rebel·lia d’un director obert al desvergonyiment.

Josh O'Connor i Zendaya en un fotograma de Rivales. // United Artists Releasing

34. Sangre en los labios, dir: Rose Glass (Love Lies Bleeding; 2024)

Qui ens hauria de dir que de la continència de Saint Maud, una pel·lícula on pràcticament ni es podia respirar, obsessivament religiosa, terroríficament eròtica, la britànica Rose Glass passaria a aquest llibertinatge que recorda al de Cor salvatge de Lynch? Glass, ja postulada com una de les grans directores de la nova generació ultramoderna de Hollywood, abraça la sensualitat des del cantó més carnal, com si les seves protagonistes realment fossin cors salvatges tan entregats a la fisicitat que vessen sang pels llavis, embogides d’amor.  Acceptant el fantàstic com a motor del romàntic absolut, Sangre en los labios és la història de Jackie i Lou, culturista i gerent d’un gimnàs, Katy O’Brian i Kristen Stewart descomunalment seductores; una, somiadora de l’èpica, l’altra, aterrada del seu pare (Ed Harris gaudint al màxim), un traficant d’armes. Glass construeix una obra que fa de la seva llibertat la màxima armadura artística, malgrat resguardar-se massa en una certa contenció per no perdre el to fosc d’un relat sobre l’acceptació del plaer i la lluita per aquest.  

Kristen Stewart i Katy O'Brian en un fotograma de Sangre en los labios. // A24

33. Cónclave, dir: Edward Berger (Conclave; 2024)

Hi ha una línia fascinant entre les dues últimes pel·lícules de Berger, Sin novedad en el frente i Cónclave, que és la seva admiració a l’espectacularitat dins el cinema d’autor, el bèl·lic i el thriller majúsculs personalitzats, sempre dialogant sobre l’actualitat que envolta els terrenys on es troben els seus protagonistes, solitaris davant un món que ja no creu en els ideals que encara continuen ells defensant. Directa a la carrera dels Oscar, Cónclave és un thriller polític dins el papat, un que no coneix la simpatia entre els seus protagonistes, sols mirades en silenci, de reüll, secretismes i manipulacions. Just després de la mort del Papa, un Ralph Fiennes pletòric és el responsable per liderar el ritual de l’elecció del nou Papa. Berger, entre diàlegs rapidíssimament picats, pot perdre el to en caure en la sàtira entre excessos de serietat, però construeix un retrat i debat sobre la masculinitat brutal, asfixiant i divertit a parts iguals, observant a una societat que ja no sap on mirar.  

John Lithgow i Ralph Fiennes en un fotograma de Cónclave. // Focus Features

32. La habitación de al lado, dir: Pedro Almodóvar (The Room Next Door; 2024)

Pedro Almodóvar. Pedro! Guanyador de l’últim Festival de Venècia, el manxec ha trigat quaranta-quatre anys en emportar-se el màxim reconeixement d’un festival d’aquesta categoria. La seva primera pel·lícula rodada en anglès, i això que sembla que serà totalment ignorada per la carrera pels premis, és la gran demostració de l’últim Almodóvar, el del segle XXI que arrencava amb Todo sobre mi madre i s’ha hermetitzat amb les dècades. Aquest és un Almodóvar on ja no tenen cabuda els acudits, on tot són rostres convergint en el pla, tragèdies, ànimes que accepten el final de la seva vida i miren a qui els acompanya. No és l’Almodóvar pletòric de Dolor y gloria, aquí li costa arrencar i li pesa la teatralització, però adopta un pou bergmanià mentre avança que trenca des del silenci i el record. No és tan efectiva durant el seu metratge com ho és en les imatges que es filtren en la nostra ment i creixen allà, com si el mateix Almodóvar volgués immortalitzar-se entre tots nosaltres com ho fa la seva personal Tilda Swinton.

Tilda Swinton i Julianne Moore en un fotograma de La habitación de al lado. // Warner Bros. España

31. The Sweet East, dir: Sean Price Williams (2023)

Sean Price Williams es presenta com un possible director brillant pel futur mentre dibuixa aquest anti-conte estatunidenc, una pel·lícula fantàstica que aprofita el que podria ser una Alicia al País de les Meravelles més adult i màgicament realista, recordant aquella meravella que és Riddle of Fire i que versionava uns Goonies més gamberros. La nostra Alícia particular és una increïble Talia Ryder que s’escapa d’una excursió escolar, s’endinsa en la madriguera de les aventures i viatjarà d’un grup d’anarquistes moderns i terroristes a un intel·lectual de l’extrema dreta que l’adopta com a Lolita de torn, uns directors pedants que creuen en ella pel seu projecte cinematogràfic i un grup hermètic d’islamistes que no hi vol dones. Entre la comèdia delirant, el pseudoterror folklòric, la ruptura del somni americà en una societat consumida pel globalisme i les falses promeses i la sensibilitat desbordant en un segon pla, The Sweet East és una petita joia a emmarcar, malgrat certes possibles irregularitats entre les diferents històries, per l’ambició del seu imaginari proposat.

Talia Ryder en un fotograma de The Sweet East. // Base 12 Productions

30. El rapto, dir: Marco Bellocchio (Rapito; 2023)

Als vuitanta-quatre anys, el grandíssim Marco Bellocchio, també havent estrenat curtmetratge aquest any a Venècia, demostrava mantenir un pols tan ferm com la seva convicció social. Autor d’una obra mestra descomunal com és Vèncer, l’italià assenyala a El rapto el papat com la màfia política que ja ha retratat en altres ocasions, recordant-nos que no importa el pas del temps, encara hi ha històries a contar i comptes a saldar. Mantenint-se en l’obsessió de les guerres religioses, els soldats del Papa irrompien la casa dels Mortara, jueus, per segrestar el seu fill de set anys. Amb una fermesa total, al ritme accelerat dels thrillers polítics i judicials, i una intel·ligència ja esmolada a base d’anys per on posar la càmera en cada instant, Bellocchio mostra la lluita de la família al llarg dels anys per recuperar el seu fill, vacil·lant una Església catòlica capaç de tremolar si el poble s’aixecava. Malgrat poder caure en certs maniqueismes lògics on el Papa és la clara figura antagonista, el monstre a témer, el film dibuixa les estratègies de l’adoctrinament de l’Església i el descobriment fantàstic del nen d’una nova religió, en els seus millors moments.

Paolo Pierobon i Enea Sala en un fotograma d'El rapto. // RAI Cinema

29. Dune: Parte Dos, dir: Denis Villeneuve (Dune: Part Two; 2024)

La immensitat del desert, l’obsessió absoluta fins a la bogeria, enormes cucs a ser cavalcats, destins shakespearians en els protagonistes d’aquesta tragèdia, la grandiloqüència feta obra. La segona part de l’adaptació de la novel·la de Herbert és, sens dubte, camí a ser de les pel·lícules preferides entre el gran públic: l’autoria feta espectacle. Villeneuve frega la petita distància que sempre l’havia separat del cinema de Nolan i aquí sembla heretar-lo per complet. Filma una pluja d’estímuls continus on l’èpica de Zimmer convergeix en un imaginari visual descomunal, segurament amb una entrega tan pletòrica i recarregada, exigent d’una altra entrega on compensar-se narrativament en el que seria una trilogia, que pot distanciar-se de l’excel·lència on sempre sembla demanar entrar a crits. Malgrat tot plegat, la solemnitat i fermesa en el pols amb què Villeneuve executa és demencialment pròpia, de creador total.

Timothée Chalamet i Austin Butler en un fotograma de Dune: Parte Dos. // Warner Bros.

28. Longlegs, dir: Osgood Perkins (2024)

Longlegs. El Se7en del segle XXI si el mateix David Fincher no hagués sublimat el thriller amb Zodiac. Nicolas Cage; Nic Cage. La ràbia i bogeria esotèricament absoluta si encara no hagués protagonitzat Mandy. La pel·lícula de Perkins és un crit al cel del poder del terror, d’un gènere que veu en els moments més convulsos de la història del cinema com el seu llenguatge continua escrivint-se, avançant entre ombres i malsons, imposant-se en el magnetisme dels plans que s’apoderaran de nosaltres en els moments més dèbils. Longlegs penetra en nosaltres aprofitant-se de la grandesa que viu el cinema de gènere i ens persegueix com tot thriller, manipulant-nos entre espais petits i foscos, jugant amb la nostra imaginació i recreant-se en els nostres temors. La grandesa de Longlegs rau en els seus primers dos terços, en el misteri elevant el que se’ns deixa veure en el que podria ser; malgrat entrebancar-se en la seva conclusió, no podem vacil·lar davant una pel·lícula que té un control tan terrorífic sobre ella mateixa.

Maika Monroe en un fotograma de Longlegs. // Neon

27. Hit Man. Asesino por casualidad, dir: Richard Linklater (Hit Man; 2023)

Tan capaç d’alinear amb el pas del temps una de les més poderoses històries d’amor com de ser el gran crear dels coming-of-age, Linklater, per davant de tot, és un mestre narratiu, algú que controla el pols de la comèdia amb intel·ligència i sense mai oblidar-ne el sentit lúdic. Després de la brillant aventura en animació on retornava a la seva infància amb Apolo 10 ½: Una infància espacial, aquesta Hit Man és una delícia on recorda la frescor de Todos queremos algo. Un pletòric Glen Powell, ja marca de la casa de Linklater, és un policia que es fa passar per sicari i atrapar els que el contractarien per cometre un crim, tot per després acabar-se enamorant d’una clienta seva. Metamorfitzant-se en els seus personatges, adopta totes les personalitats que l’allunyen del professor a temps parcial que és, com si es tractés d’un Indiana Jones que descobreix la vida rere les seves aventures. A Linklater no l’importa caure en predicibilitats o falses sorpreses, la humanitat i simpatia amb què avança les seves històries sempre ens demostren la importància de gaudir del camí d’aquestes.

Adria Arjona i Glen Powell en un fotograma de Hit Man. Asesino por casualidad. // Netflix

26. Dahomey, dir: Mati Diop (2024)

Guanyadora de la Berlinale passada, Mati Diop ja havia enlluernat el públic amb Atlantique i ara ho fa amb aquesta Dahomey, explorant les possibilitats del documental com a mitjà per a retratar. El novembre del 2021, el Regne de Dahomey, l’actual República de Benín, va rebre 26 tresors seus que s’havien trobat als museus francesos, malgrat encara haver-n’hi 7.000 més. Davant d’això, la directora, franco-senegalesa, s’infiltra en el procés de l’arribada, la inspecció de les obres pels experts, elevant a monumental tota la fisicitat de les estàtues davant la presència humana que s’hi reflecteix, i els debats universitaris sobre la falsedat del gest francès. Dahomey, sense caure en la facilitat de la pedanteria, actua com una obra molt petita i senzilla que mostra les contradiccions d’una societat que encara no accepta la seva història. Diop, incloent-hi pensaments filosòficament existencialistes per part de les mateixes obres, es mou entre la reflexió d’aquestes de per què canviar ara de país per concloure que mai havien arribat a marxar si sempre s’havien trobat entre les vides de la població.

Fotograma de Dahomey. // Les Films du Losange

25. La estrella azul, dir: Javier Macipe (2023)

Després de la seva nominació al Goya al millor curtmetratge, el salt de Macipe al llarg ha sigut descomunal, amb una pel·lícula que confon realitat i pseudodocumental, o més ben dit, vacil·la la relació entre aquests dos, per omplir de poder realista i humanista el seu relat. La estrella azul és la introspecció en un moment clau de la vida de Mauricio Aznar, aquí sota el rostre d’un descomunal Pepe Lorente, tan fràgil com inspirador. Abandonant un temps la seva vida d’estrella del rock nacional, recorre Llatinoamèrica per retrobar-se amb la vocació musical, allò vibri dins seu i li retorni la vida rere una ànima perduda pel consumisme de les drogues. Els pecats del passat queden enrere mentre coneix a Don Carlos, un vell músic que mai ha gaudit del reconeixement, segurament perquè tampoc el necessitava, i tota la seva família, plena de joia i inspiració. La estrella azul es cou per dins, amb mirades en silenci entre els protagonistes, comunicant-se amb Segundo premio com aquells retrats de la idiosincràsia contradictòria de la música.

Mariela Carabajal i Pepe Lorente en un fotograma de La estrella azul. // Film Factory Entertainment

24. No Other Land, dir: Basel Adra, Hamdan Ballal, Yuval Abraham, Rachel Szor (2024)

Amb el subtítol del millor documental de l’any implícit en ella mateixa, la pel·lícula palestina mostra la brutalitat israeliana ultraarrelada sobre els nostres protagonistes. Aquest no és un documental que busca retratar la crueltat evident del genocidi, els bombardejos i les sensibilitzacions fàcils d’arribar-hi, sinó que situa la càmera de Basel Adra, el nostre heroi particular, on la resta de mitjans no ho fan. Adra, activista palestí de Masafer Yatta, ha documentat durant molts anys amb la seva càmera l’erradicació del seu poble per les autoritats, no només immortalitzant el moment, sinó també el després de les vides dels altres. El contrapès de la seva amistat amb Yuval Abraham, periodista israelià, enriqueix la visió del conflicte, construint la mirada més desoladora d’aquest crim, que és la fraternal entre els protagonistes. Tan demolidora com un silenci ensordidor en la soledat, No Oher Land és la gran demostració del poder fílmic per travessar fronteres i prendre la càmera com a megàfon, fent real l’inimaginable i palès el nostre suport com a espectadors.

Basel Adra en un fotograma de No Other Land. // Yabayay Media

23. Megalópolis, dir: Francis Ford Coppola (Megalopolis; 2024)

Me-ga-ló-po-lis. Marcant cada síl·laba en el paladar com si fos un plaer prohibit al qual no podem resistir-nos. Possiblement, la pel·lícula més esperada per la cinefília de la vella escola, Megalópolis és el retorn d’un geni, el rostre d’una altra època i una altra forma d’entendre el cinema. Justament, el llibertinatge que desprèn a vessar Coppola és el que tant ha frenat a una societat que ja no confereix espai a la llibertat en el contingut que consumeix, ja no s’assaboreix. És veritat, Megalópolis, el somni etern del director d’un arquitecte embogit que vol construir una societat millor per a una població estatunidenca a punt de caure en desgràcia com l’Antiga Roma, és tan fallida com nosaltres vulguem que ho sigui. Pot expressar incoherència i mal gust per tot arreu, però Coppola sempre ha sigut el més intel·lectual del seu grup d’amics acadèmics, un demiürg absolut, capaç de confeccionar universos espectacularment propis on sols els seus personatges i idees puguin cohabitar i, de fet, aquí també desitjos d’esperança. Ja no vam saber apreciar la singularitat d’Història d’amor (One From the Heart) en el seu moment, no caiguem en el mateix error.

Adam Driver i Nathalie Emmanuel en un fotograma de Megalópolis. // American Zoetrope

22. No esperes demasiado de la fin del mundo; dir: Radu Jude (Nu astepta prea mult de la sfârsitul lumii; 2023)

Que no esperem massa de la fi del món, sembla dir-nos el romanès Radu Jude, mentre retrata amb ironia recentment esmolada el món modern, com si ja ens trobéssim consumits per aquesta fi i fos tan buida que ni ens n’estiguéssim adonant. Tan histriònica que ens resulta hermètica, la pel·lícula és un sac d’insults, esperances fallides i una societat convertida en el mateix kitsch, però sense la simpatia d’aquest. L’Angela és una ajudant de producció que treballa per una empresa, conduint pel mig de Bucarest i buscant testimonis per a un anunci sobre la seguretat laboral. Tràfics a les carreteres, pertorbacions de la sensibilitat, horterades per tot arreu, faltes d’hores de son, explotacions laborals, renecs per donar i vendre i còpules sense bon gust. Vaja, com per quedar-nos-hi. La nostra protagonista sols sembla poder desconnectar fent vídeos passats de voltes i satiritzant figures misògines com les d’Andrew Tate. Tota una espiral entre incomoditat i fatalisme que s’alterna amb una taxista del passat, ja havent d’enfrontar una societat caiguda en desgràcia, però que encara reconeixia el seny.

Ilinca Manolache en un fotograma de No esperes demasiado de la fin del mundo. // 4 Proof Film

21. Volveréis, dir: Jonás Trueba (2024)

Jonás Trueba, fill de Fernando Trueba i nebot de David Trueba, confirma la família més prolífica del cinema espanyol amb aquesta Volveréis, presentada a la Quinzena de Cineastes de Canes. “Com una boda, però al revés”, la pel·lícula narra la separació d’Ale i Alex després de quinze anys junts i la preparació d’una gran festa per celebrar el viscut. Hereu de les grans històries d’amor-desamor de Woody Allen, Trueba omple de gags que metadialoguen amb l’espectador i difuminen la distància entre aquest, els personatges, la pel·lícula que estem veient i la ficció on ells mateixos creuen viure. Els nostres protagonistes són cineastes i, així, Trueba, en mode manipulador total, juga amb la realitat i les fantasies dels que cohabiten en ella, fent d’aquesta possible petita pel·lícula una comèdia que alterna ser delirant amb trencadora dramàticament a parts iguals. La seva fília per temptejar amb la realitat porta a Fernando Trueba ser el mateix pare d’ella i a incloure-hi l’aparició de Francesco Carril mentre estava gravant Los años nuevos de Sorogoyen, obres que ara són vasos comunicants en l’amor i la crisi dels trenta.

Itsaso Arana i Vito Sanz en un fotograma de Volveréis. // rtve

20. Perfect Days, dir: Wim Wenders (2023)

Wim Wenders ha retornat a la ficció per la porta gran, recordant-nos el seu talent per descobrir-nos l’individual entre el col·lectiu. Perfect Days és una pel·lícula que des de la seva estrena, i més amb el pas del temps, ressona en poder-se convertir en un clàssic instantani, com també ho fan fet Aftersun o Past Lives. Wenders ens encapsula de principi a fi al costat d’un netejador de banys, un home metòdic, rutinari, adorador de la bellesa entre el soroll, d’allò que el capitalisme s’ha encarregat d’anomenar “les petites coses”. Estima llegir, regar les seves plantes, despertar-se i adormir-se a la mateixa hora i escolta bon rock n’ roll en el seu petit trajecte diari a la feina. Wenders retrata amb subtilesa els gestos i la vida dels seus personatges com ho hauria fet a Cel sobre Berlín, amb la transcendència del retorn dels secrets d’un passat de París, Texas, però amb un minimalisme molt més imperant per arribar a allò a què semblava ja haver arribat el nostre protagonista.

Kôji Yakusho en un fotograma de Perfect Days. // Master Mind Limited

19. Segundo premio, dir: Isaki Lacuesta (2024)

L’enviada d’Espanya per representar el cinema d’aquest any a la carrera de premis, Segundo premio és un viatge total, on les fantasies es transformen en temors i es cruspeixen la realitat d’uns protagonistes tan perduts i consumits per la vida com els de l’Arrebato d’Iván Zulueta. Lacuesta firma la que podria ser la seva millor pel·lícula en aquesta introspecció a la banda Los Planetas durant la creació del seu tercer disc, Segundo premio. La baixista trenca amb el grup per trobar-se a ella mateixa, el guitarrista està en una espiral d’autodestrucció, un cantant que no sap com tornar a escriure... Segundo premio és una pel·lícula que ella mateixa es defineix com una no pel·lícula sobre Los Planetas, una obra que va més enllà de les estrelles, les cançons i els concerts, va d’unes persones que no troben el seu lloc en el món, que cohabiten entre drogues, desesperacions i somnis perduts en el fum de la nit; una pel·lícula fantàstica, tràgica, que es dirigeix a allò que queda en el temps.

Cristalino, Daniel Ibañez i Stéphanie Magnin en un fotograma de Segundo premio. // BTeam Pictures

18. Robot salvaje, dir: Chris Sanders (The Wild Robot; 2024)

Codirector de la primera entrega de Com ensinistrar un drac, Chris Sanders ha aconseguit un film meravellós, descomunalment emocional; la millor pel·lícula d’animació de l’any sens dubte, per davant de Vaiana 2 o Del revés 2. Justament, Robot salvaje és la demostració del poder de l’animació com a vehicle per explicar històries noves, per poder construir imaginaris nous on dialogar amb tots els espectadors, de totes les edats, com també ho fan Flow i Memorias de un caracol, que arribaran l’any que ve. En la pel·lícula, un robot naufraga a una illa deshabitada d’humanitat i comença a prendre consciència en ser la mare adoptiva d’una petita oca òrfena. Vorejant per molts moments la fina línia del melodrama, però sempre restant en la seva poderosa sensibilitat, explora saber deixar anar, trobar el nostre lloc en el món i el gran tema de la ciència-ficció dels límits romàntics entre l’objectivitat de la ciència i l’emoció de la poesia, a mesura que el robot aprèn allò que entem com a humà, però pres pels mateixos homes.

Fotograma de Robot salvaje. // Universal Pictures

17. La sustancia, dir: Coralie Fargeat (The Substance; 2024)

Continuant amb el plantejat a A Different Man, Fargeat es planta davant la gran pregunta romàntica dels límits morals de la ciència sobre nosaltres mateixos, i ho fa amb la que ha sigut una de les pel·lícules esdeveniment de l’any. Cronenbergiana, lynchiana, kafkiana, kubrickiana, ducurnauiana... i, segons com es plantegi el futur de la directora, directament fargeatiana. La francesa, ja havent impactat el món amb Revenge, assenyala la modernitat de la societat amb la mateixa hiperestilització que aquesta es mostra. Metadialogant amb la realitat, Demi Moore és una actriu caiguda en glòria que descobreix una substància que la permetrà desdoblar-se en un jo més jove, una Margaret Qualley que serà tot el que l'altra ja no pot i deixarà capitalitzar cada porció del seu cos. Espaterrant, La sustancia és un retorn a la nova carn i la seva crítica social; encara que, per moments, pugui haver-hi sols repetició narrativa i predicibilitat rere l’espectacularitat de les imatges, aquestes ens impacten i dominen sense retorn... Vaja, com si la pel·lícula ens fos la mateixa substància particular.

Demi Moore en un fotograma de La sustancia. // MUBI

16. Nosferatu, dir: Robert Eggers (2024)

Segurament la gran pel·lícula d’autor més esperada de l’any. Eggers, consolidat com el gran rostre de l’onada de terror de la passada dècada, i sent directament el millor director sorgit en aquesta, retorna a l’asfíxia de La bruja i El faro, però des de la grandiloqüència i espectacularitat d’El hombre del norte. El terror expressionista de Murnau en adaptar l’obra de Bram Stoker i que convergia ombres en edificis recaragolats ara veu aquestes ombres capbussades directament en una ciutat ja immersa en la foscor. El gòtic d’Eggers s’alinea molt més al Nosferatu d’Herzog, malgrat aquest dotar d’un viatge tel·lúric en aquest goticisme molt més clar, mantenint el to de terror fantàstic. Tanmateix, Eggers obté un espectacular malson que explora com mai en la gran pantalla l’erotisme rere el vampirisme i les possessions d’un Compte mai vist; el Nosferatu de Skarsgård és cronenbergià, travessant la fisicitat de la carn i perfilant la transcendència dels seus desitjos romàntics als del Gary Oldman de la versió de Coppola.

Lily-Rose Depp en un fotograma de Nosferatu. // Focus Features

15. Pobres criaturas, dir: Yorgos Lanthimos (Poor Things; 2023)

Més avall en aquest top del que podria estar si la seva estrena hagués estat més propera i no hagués permès la confecció en la nostra ment i record on les pel·lícules mai deixen de treballar. Lanthimos, el gran rostre de la incomoditat i irreverència feta autor, adapta la novel·la homònima d’Alasdair Gray, una història que dialoga i capgira el mite de la criatura, que mai monstre, de Frankenstein. Una corpòriament emocional i físicament sensitiva Emma Stone explora les possibilitats del seu cos en renéixer en mans del seu pare/creador, descobrint un conjunt de plaers, voluntats i llibertats que construiran un viatge impressionant en el projecte més ambiciós del director grec. Abans de retornar a la manipulació terrorífica a l’espectador amb Kinds of Kindness, d’aquest any, encara més passada de voltes, Pobres criaturas és un cant feminista que brilla en la seva entrega visual i el llibertinatge amb què s’expressa el director; segurament, és el mateix que el porta a vorejar els límits feministes de la proposta i que cada vegada en sigui més clar el debat.

Emma Stone en un fotograma de Poor Things. // Fox Searchlight

14. Strange Darling, dir: JT Mollner (2024)

Guanyador del premi del públic a Sitges, Mollner és un autor que desborda passió i consciència del pes de tot el que fa i retrata. Strange Darling ressona als thrillers eròtics del passat, a la mala gaita i la falta de maniqueismes dels seus personatges. La textura granular dels 35 mil·límetres amb què està gravada li confereix un to de somni que s’entrecreua amb el malson en aquesta desventura passional entre dos desconeguts que passen una nit en un motel. Amb estructura tarantiniana, Mollner arranca amb la imatge d’una noia rossa corrent amb el bosc enrere, ja per a la posteritat en el nostre record, per després alternar l’ordre dels capítols que vindran. Primer ens manipula entre secrets i girs amagats a la màniga; després, un cop entenem el joc i l’acceptem de cap per la frescor impròpia d’aquesta època, la pel·lícula mai cau en les seves pròpies trampes, sinó que gaudim de tot el que ens podrà oferir, ja sabent cap on anirà. I, a més, ens ha regalat una banda sonora que transita de l’oníric al melancòlic, de la mà de Z Berg, que ja ens emportem per sempre.

Willa Fitzgerald en un fotograma de Strange Darling. // Miramax

13. La terra promesa, dir: Nikolaj Arcel (Bastarden; 2023)

Sempre en aquest equilibri entre l’espectacularitat de grans projectes estatunidencs i l’autoria del cinema europeu, Mads Mikkelsen guarda rere el seu rostre un demolidor sac de remordiments, secrets i desitjos. Arcel s’uneix a aquell grup de directors danesos, amb Nicolas Winding Refn i Thomas Vinterberg al capdavant, que han sabut modelar aquesta impenetrable mirada. En aquest neowestern, Mikkelsen és un antic heroi de guerra que decideix cultivar una terra indomable i crear-hi una colònia. Arcel, radicalitzant el gran tema western de com l’home es configura en el descomunal pla del paisatge i definir-lo allà, enfosqueix aquest relat nòrdic amb la persecució brutal d’un despietat governant que creu seva la terra i aprofitarà l’excusa que una criada escapada ara es troba treballant pel protagonista i el seu somni. El que eren heroics vaquers que cavalcaven a l’immens horitzó on es configurava el sol, ara és un fred descampat que serà testimoni de la brutalitat dels homes que el desitgen, sigui per l'anhel de prosperar d’un o per la tirania sanguinolenta de l’altre.

Mads Mikkelsen en un fotograma de La terra promesa. // Koch Films

12. Desconocidos, dir: Andrew Haigh (All of Us Strangers; 2023)

Destinada a convertir-se en emblema del cinema contemporani, d’estètica hiperestilitzada i sobreimposada en aquest relat íntim entre dues ànimes perdudes en un sistema condemnat per capitalitzar allò més pur, tot assolint un to oníric, de fantasia on transiten les emocions que guarden els protagonistes entre els seus llavis, de pors i traumes que se’ls cruspeixen i que dialoguen constantment amb la realitat. Desconocidos forma un tríptic amb Normal People i Aftersun d’obres totals on Paul Mescal es converteix en el gran rostre de la nova masculinitat. Aquí, ell és la salvació del personatge d’Andrew Scott, un guionista que preferirà viure en la vida dels altres perquè no és capaç d’afrontar la seva soledat. Pares morts, la seva homosexualitat... Tot explota en la seva ment però mai podent tacar la realitat, incapaç de combatre les vivències passades i viure aquest present. No podem deixar confondre’ns per la seva aura d’obra petita; justament, el gran punt és aquesta intimitat on Haigh mai cau en la sensibilització del que ja és humà.

Paul Mescal i Andrew Scott en un fotograma de Desconocidos. // Fox Searchlight

11. Secretos de un escándalo, dir: Todd Haynes (May December; 2023)

Amb 3 pel·lícules pel mig, Haynes retorna a la intimitat de Carol, a la d’aquella pel·lícula plena de gèneres en ella mateixa, de la narrativa a punt d’esquerdar-se per tot arreu i d’uns personatges magnètics que metamorfitzaven de la seducció a l’autodestrucció. Perfilant-se molt més des d’aquesta autodestrucció, Haynes s’acosta al cinema d’Almodóvar, sobretot al del segle XXI, de personatges i històries ja no sols plenes de secrets, sinó directament construïdes sobre aquests. Dialogant en tot moment sobre l’atracció que significa el cinema i acostar-se a la intimitat de l’altre, una inquieta i fràgil Nathalie Portman conviu amb una maquiavèl·lica i controladora Julianne Moore, com si es tractés d’una Lady Macbeth que en lloc de corrompre només el marit (amb qui començà a sortir quan ell era molt jove i convertint-se això en un escàndol), també al personatge de Portman, una actriu que la interpretarà en una pel·lícula que parlarà del cas i que buscarà endinsar-se en la mentalitat i gestos de l’altra. Enmig de tot plegat, cadascuna començarà un viatge a la foscor més profunda que significa banyar-se en els silencis del passat.

Julianne Moore i Natalie Portman en un fotograma de Secretos de un escándalo. // Netflix

10. Los que se quedan, dir: Alexander Payne (The Holdovers; 2023)

Catapultada a convertir-se en un clàssic nadalenc instantani, Payne penetra en la nostra retina i es metamorfitza en el nostre imaginari per dialogar amb nosaltres mateixos, per interpel·lar-nos a tots junts, com un col·lectiu d’espectadors agermanats davant les paraules i imatges d’un mestre que ens actua com a mirall. En aquesta Los que se quedan, un professor que gira l’esquena a les simpaties de la vida passarà les festes amb un grup d’estudiants que no tenen amb qui passar-les i la cuinera del centre, una mare que acaba de perdre el seu fill a la guerra. Impossibilitats en l’amor, famílies disfuncionals, passats que no tornen... Payne assoleix aquell equilibri tan esquinçador entre comèdia i drama en un himne a la moralitat que no tem caure en l’endolciment del seu missatge. Els que es queden, els que sobren, que no tenen on anar o amb qui estar, tret d’ells mateixos, destinats, des del primer moment, en trobar en cada un dels altres una porció de seny, i, per què no, d’esperança.

Dominic Sessa i Paul Giamatti en un fotograma de The Holdovers. // Focus Features

9. Green Border, dir: Agnieszka Holland (Zielona granica; 2023)

Gran premi del jurat al festival de Venècia de 2023, Green Border és un drama social tan descomunal i abrasador, amb una posada en escena tan tràgicament demolidora i que sobrepassa qualsevol límit realista imaginat, que actua amb el mateix poder i impremta que un documental. Holland suposa tres línies narratives que s’entrecreuaran a la frontera entre Bielorússia i Polònia: una família siriana que s’uneix a una professora d’anglès de l’Afganistan que encara hauran de descobrir el terror, un militar apunt de ser pare que es desdibuixa de l’egocentrisme i la tirania d’uns companys que semblen gaudir dels crits immigrants i un grup de residents farts de la ceguesa del país davant el salvatgisme que no sols permet, sinó que també ordena. Holland fa real l’infern i aquest és en blanc i negre, sense espai a l’estilització ni por que una història quedi descompensada amb l’altra o pugui caure en maniqueismes perquè, quan es tracta del terror real, no hi ha marge al debat.

Fotograma de Green Border. // Astute Films

8. Civil War, dir: Alex Garland (2024)

A molts els pot haver quedat massa lluny l’última pel·lícula de Garland (Ex_Machina, Aniquilación i Men) i sembla que l’estrena en abril no ajudarà gens a la temporada de premis, però Civil War, i més amb les eleccions americanes, és d’una actualitat descomunal. Sempre amb una ciència-ficció que ens interpel·la des del nostre egocentrisme, de l’ús de les intel·ligències artificials a buscar dominar la natura com a espècie i la violència de gènere sistèmica, aquest any ha realitzat la més ambiciosa de les seves pel·lícules. Convertint-se en el projecte més car d’A24, dibuixa el terrible escenari d’una guerra civil estatunidenca arrel de la polarització del país i un president ineptament populista. En forma de road movie, Garland ens centra en un grup de periodistes, amb una totèmica Kirsten Dunst com a fotoreportera al capdavant, que travessarà el conflicte fins a arribar a la Casa Blanca, nucli bèl·lic, per entrevistar el president. Civil War és un viatge al cor de les tenebres, tècnicament impecable i fregant sense por els límits emocionals, recordant aquell cinema lliure i estatunidenc que no temia debatre sobre el seu país.

Cailee Spaeny i Kirsten Dunst en un fotograma de Civil War. // A24

7. El conde de Montecristo, dir: Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte (Le Comte de Monte-Cristo; 2024)

Guionistes de les dues sorprenents adaptacions d’Els tres mosqueters, amb la direcció de Martin Bourboulon i sota els subtítols de D’Artagnan i Milady (aquesta última també arribada a les sales aquest any, i un pèl més acceleradament irregular que la primera), La Patellière i Delaporte han tornat a adaptar a Alexandre Dumas amb la seva altra gran novel·la èpica. Configuren una de les pel·lícules més ambicioses de l’any, buscant atrapar la grandesa de l’escriptura de Dumas fora d’una minisèrie, per la porta gran, amb una pel·lícula en majúscules, descomunal, totèmica, que ressona a les grans aventures d’època a què el cinema contemporani sembla haver donat l’esquena. Frenètica en les seves tres hores de metratge, assoleix el relat conjunt que tant apel·lava als codis shakespearians de les novel·les de cavalleries, de les aventures navals, les cases embruixades, les corrupcions morals per venjança, antagonistes consumits per la tirania de l’ambició al poder... Tot dibuixant una epopeia que travessa espais i temps per dirigir-se a allò més gran i èpic que la vida mateixa, que és el que ens fa viure-la.

Pierre Niney en un fotograma d'El conde de Montecristo. // Pathé

6. The Bikeriders. La ley del asfalto, dir: Jeff Nichols (The Bikeriders; 2024)

Passada sense pena ni glòria en el seu moment, i malgrat ser una de les pel·lícules més esperades, la nova obra de Nichols ho tenia tot per triomfar entre el gran públic: thriller de moters que convocava als fans de Sons of Anarchy, americanisme que desborda per tot arreu, Austin Butler en mode seductor fatal després de l’èxit d’Elvis, Tom Hardy en la seva salsa, Jodie Comer en alça des de ser alabada per El último duelo... A molts els va decebre una pel·lícula que arranca a mode del Scorsese d’Un dels nostres i a base de gran rock n’ roll, però que li pot faltar mala gaita i salvatgisme. La veritat és que Nichols es manté en el seu debat del pas del temps, del fracàs del somni americà, individus perduts en la naturalesa d’una idiosincràsia no compartida pels altres. Bikeriders és una pel·lícula que retrata unes llegendes crepusculars, consumides per una època que els dona l’esquena i no saben com encaixar-hi, consumits per la seva masculinitat i irreverència, mancats de clara definició perquè ni tan sols ells saben qui són, sent, a Easy Rider, el que, en efecte, Un dels nostres és a El padrí.

Tom Hardy i Austin Butler en un fotograma de The Bikeriders. La ley del asfalto. // Focus Features

5. La zona de interés, dir: Jonathan Glazer (The Zone of Interest; 2023)

Jonathan Glazer tornava deu anys després d’Under the Skin, absoluta obra mestra del cinema contemporani (tothom aplaudint, per favor), però és que aquesta ja n’havia fet deu més des de Reencarnación, i ara el film s’emportava un merescudíssim Oscar a millor pel·lícula internacional pel Regne Unit. Si semblava que tot s’havia explicat des de totes les perspectives sobre la Segona Guerra Mundial, ara arriba Glazer amb aquesta pel·lícula de terror en suspens i en forma d’avantguarda formal per asfixiar-nos al seu ritme. Guanyant el premi també a millor so, metadialoga sobre les possibilitats d’aquest i manté en un segon pla els crits i trets de l’horror dels camps de concentració, mantenint-nos sempre contra la nostra voluntat al costat del director d’un dels camps i la seva família, les festes d’aniversari, la dona emprovant-se vestits i ensenyant el seu jardí verd, els nens banyant-se en un riu infestat de restes humanes... Amb una única clara proposta, la pel·lícula juga amb la dificultat de nosaltres haver d’acceptar-la, perquè, sinó, haurem d’estar-hi batallant en contra tota l’estona... I potser ja és el que volia Glazer.

Fotograma de La zona de interés. // A24

4. El mal no existe, dir: Ryusuke Hamaguchi (Aku wa sonzai shinai; 2023)

Després de guanyar l’Oscar a millor pel·lícula internacional per Drive My Car, també nominada a millor guió, direcció i pel·lícula de l’any, Hamaguchi es manté com un dels millors directors del moment a través d’aquesta El mal no existe, encara més íntima que Drive My Car si això és possible. De fet, potser la paraula no és “íntima”, sinó “hermètica”, d’una profunditat emocional tan viva que es guarda en un segon pla rere la imatge i els silencis dels nostres protagonistes; d’aquelles que no s’escupen amb pretensió o simplicitat a l’espectador, sinó que es deixen respirar (com també ho fa Hong Sang-soo, demostrant la mestria viva del cinema asiàtic del moment). Hamaguchi es tanca en un poblet que es nega al “glamping” que hi vol construir una empresa de Tòquio i que amenaçaria el cor natural que els defineix. Un vidu que talla llenya, la seva filla de vuit anys, els responsables d’un restaurant i els representants de l’empresa al poble són els protagonistes d’aquest film on tots, al final, enmig la naturalesa, són individus abandonats, amb silencis entre les dents, esperant com pintures d’Edward Hopper a quelcom reprimit per l’empresonament del jo salvatge.

Hitoshi Omika en un fotograma d'El mal no existe. // Neopa Co

3. Anora, dir: Sean Baker (2024)

Guanyador de la Palma d’Or a Canes, Sean Baker consolida el poderós missatge del seu cinema, sempre tan brutalment divertit com tràgicament esquerdat. En la mateixa línia d’Andrea Arnold, Baker navega entre promeses trencades, paraules perdudes en el vent, somnis fracassats, personalitats incompreses i el millor cinema independent o hereu de l’indie. Aquí, Anora és una prostituta que coneix un jove prepotent i ignorant rus, fill d’oligarques, que voldrà passar cada dia amb ella, comprar-li la vida del conte de fades i Pretty Woman de torn, tot perquè després arribin els gàngsters fatals de la família, vulguin trencar la parella, ell s’escapi per la ciutat de Nova York i el que anava a ser la comèdia més delirant de l’any es converteixi en el drama més sorprenent de la dècada. Anora són quatre o cinc pel·lícules en una mateixa, un viatge del Scorsese més accelerat i animal i la comèdia física del cinema mut a un retrat modern de la soledat cruspida pel grànul de la imatge i el magnetisme de la ciutat, on la necessitat silenciosa d’afecte real interpel·la a tothom.

Mark Eydelshteyn i Mikey Madison en un fotograma d'Anora. // Neon

2. La quimera, dir: Alice Rohrwacher (La chimera; 2023)

A molts pocs els hauria de sorprendre el talent que Rohrwacher desborda en aquesta genialitat, ja coneixent les seves dues anteriors pel·lícules, El país de las maravillas i Lazzaro feliz. Havent presentat curtmetratge aquest any a Venècia, An Urban Allegory, on dialogava sobre la caverna platònica, i amb aparició de Leos Carax, Rohrwacher és la millor herència, junt amb Sorrentino (més fluix aquest any amb Parthenope, les coses com son), del millor cinema italià. El cinema de la directora és purament fellinià, del realisme màgic on el pols de l’emoció es cruspeix a la mateixa realitat. Aquí, els seus personatges, ànimes perdudes enmig de grans escenaris que mai deixen de buscar-se a ells mateixos i conviuen entre tendresa i salvatgisme, són uns saquejadors de tombes etrusques que cerquen la llibertat i riquesa en el passat; segurament, perquè son incapaços de voler encaixar en una societat que ha girat l’esquena a la seva singularitat individual.

Fotograma de La quimera. // Ad Vitam Production

1. La bestia, dir: Bertrand Bonello (La bête; 2023)

Acabem. Costa despullar en poques paraules una obra tan totèmica com la del francès Bertrand Bonello. Superant ja l’ambició de Nocturama i l’emoció de Casa de tolerancia, aquest es converteix en el seu film més grandiloqüent, el més radical, més demolidor, més tot. Una obra que transcendeix els conceptes d’espai i temps per assolir un relat kubrickià de la condemna a la nostra mateixa corrupció, amb referència inclosa en el monòlit i el seu camí fatal a la intel·ligència artificial futura. Bonello ens captura en un viatge en diferents escenaris en el temps on una parella està destinada a trobar-se, capturant una pèrdua de la rebel·lia romàntica amb els segles fins a un món on la ciència i el despreniment d’allò humà, els sentiments purament sorgits que ens defineixen, regnen sobre nosaltres mateixos; una societat on la digitalització de la imatge, la pertorbació d’allò real, porta a la prostitució del que ens manté vius, on l’amor ja no és ambició i és sols tirania. Dempeus.