Steven Spielberg ja havia fet evolucionar no sols el gènere del terror amb ‘Jaws’, sinó a tota la indústria cinematogràfica amb la proclamació del blockbuster que després seguiria George Lucas amb ‘Star Wars’. Només li van caldre sis anys per revolucionar l’aventura bevent de tots els seus referents, en especial del western, i establir gran part de les claus estètiques i temàtiques del gènere. Sota el ja mític barret, camisa suada, jaqueta de cuir i fuet, l’estrella Harrison Ford ha encarnat un dels personatges més emblemàtics de la història del cinema. Mentre la primera entrega va rebre una aclamació unànime, les dues posteriors no van obtenir la mateixa recepció (en especial de la crítica professional); no obstant això, han anat creixent al llarg dels anys i ara ja gaudeixen d’un gran prestigi cultural. Els intents de revitalitzar la saga o culminar-la amb un millor arrodoniment han despertat reaccions contràries entre els espectadors, situant-se en el rebuig més acèrrim o trobant-les entretingudes enmig del contingut habitual. Això sí, semblen lluny de trobar-se amb la trilogia original que tanta afició va despertar.
Ara la saga d’Indiana Jones arriba a la seva fi, aquest cop sota la direcció del crepuscular James Mangold, amb una aplaudida première a Canes i posterior estrena als cinemes. Les influències artístiques i anàlisis de l’evolució del llenguatge cinematogràfic que hi ha hagut darrere ja seran estudiats en un altre article, mentrestant repassarem el camí de la saga amb aquest rànquing.
- ‘Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull’
Que darrere la càmera seguís havent-hi el mestre Spielberg mantenia l’esperança de tots els fans en retrobar-se amb un dels herois més emblemàtics de la història. Des de l’estrenyor que es respira en la ja famosa escena de la nevera les alarmes es disparen. Malgrat caracteritzar-se per haver tingut sempre un gran treball d’antagonistes, aquí l’intent soviètic de Cate Blanchett (trencant amb la regla no escrita que ella mai falla) o un polèmic Shia LaBeouf que havia de succeir al personatge del seu pare en el protagonisme de la saga distancien al llarg de la pel·lícula a l’espectador de l’emoció de tot d’escenes de persecucions i cabòries que, això sí i com sempre, demostren que ningú les pot rodar com ho fa Spielberg.
Si ve l’obra sembla que pot anar remuntant entre totes les seves traves i desenvolupaments ja típics de la casa com els problemes d’identitat i familiars, la resolució desproporcionada amb el que s’anava marcant acaba per extreure totalment a l’espectador de la pel·lícula. Tota una llàstima a la qual de tant en tant està bé retornar per poder gaudir de les bones escenes que presenta i ja havent-hi reduït molt les expectatives.
La millor escena: Malgrat tot, la de la nevera i situar-nos amb el protagonista a un nivell metacinamtogràfic de descontext històric.
- ‘Indiana Jones and the Dial of Destiny’
En contraposició amb l’anterior pel·lícula, aquesta cinquena obra ja tenia a gran part dels espectadors amb la predisposició de quedar-se descontents. La baixada de la quarta entrega i el canvi de direcció a les mans de Mangold han fet que els fans ja s’hi trobessin reticents, en especial veient com altres de les seves sagues sortien perjudicades quan les productores decidien reprendre-les. Malgrat tot plegat, se situa en terra de ningú; l’abús d’efectes visuals exclamen la nostàlgia de l’analògic davant certes aparences de videojoc, algunes ridiculitzacions de l’antagonista (Dr. Voller encarnat per Mads Mikkelsen; aquí nosaltres sempre amb ell) i un altre descontrol a la part climàtica de la pel·lícula la presenten com una obra irregular.
D’altra banda, quan Mangold es deixa d’intents de retornar al passat rejovenint a Ford i permet que les seves pròpies expressions es mengin la càmera, quan Mikkelsen es deixa anar i creix, quan Waller-Bridge guanya paper i aporta la balança de dinamisme que es necessita, quan s’homenatja escenes de les altres pel·lícules (i no personatges que simplement apareixen sense sentit narratiu), la pel·lícula guanya. És evident que estarà lluny de les obres a què intenta recordar, però retorna a l’esperit aventurer que les caracteritzava i fins i tot la conclusió desbaratada explora aquest univers sense perdre’n la temàtica. A mesura que va avançant, encara que la manca de l’ull de Spielberg es nota, també creix la pel·lícula per la visió crepuscular de Mangold i el gran respecte que mostra cap al personatge (això sí, amb uns últims cinc minuts que, amb les seves bones intencions, destrossen absolutament tot el camí construït).
La millor escena: L’homenatge a la segona entrega amb la persecució en bici-taxis al Marroc.
- ‘Indiana Jones and the Temple of Doom’
Irregular, una estructura narrativa evident de dents de serra, un personatge femení inepte, carregada de tòpics; segurament la pel·lícula de la saga que pitjor ha envellit. I, malgrat tot, funciona de principi a fi pel seu encant. Spielberg és capaç de reprendre el personatge amb un musical al més estil Hollywood que dona pas a un homenatge a James Bond, jugar amb la comèdia recordant a Billy Wilder i, a mitja pel·lícula, quan aquesta més creix i obté la seva personalitat especial, convertir-se en una espècie d’aventura enmig de terror “gore” (igualment familiar). Les exploracions i ampliacions que el director estatunidenc volia fer són clares i les assoleix, però segurament el públic no estava preparat o el producte no era el que creia buscar.
L’aventurer s’endinsa en un seguit de persecucions que escapen a la lògica vital (destacar el salt d’una avioneta en una llanxa) però que omplen d’emoció a l’espectador, una rere l’altre, amb aquell sentit de l’aventura que transcendeix a tota mena d’èpica. Les exploracions de la religió i satanisme doten de la mateixa intensitat per a traumatitzar als més petits que el final fantàstic de la primera entrega. Les posteriors persecucions de vagonetes i el perill en el pont de fusta són ja història de la cultura cinematogràfica.
La millor escena: El ritual satànic i l’arrencada de cor que fa evolucionar tota la pel·lícula.
- ‘Indiana Jones and the Last Crusade’
El retorn als orígens han pesat a altres sagues per perseguir en excés allò que atreia tant els fans. Aquí, els nazis tornen a ser el perill en perseguir una altra relíquia religiosa i el nostre protagonista s’hi haurà d’interposar en un llarg viatge per tot el món. Tanmateix, l’obra es pren el seu propi marge per créixer i diferenciar-se. La presència de Sean Connery com un pare arrogant i totalment allunyat del fill però a la vegada sent un divertidíssim desdoblament d’Indiana com a aventurer faldiller i pocavergonya amplien el marge de joc del film. La magnífica dupla entre els dos actors enriqueix un relat que permet moure’s de la millor comèdia visual en escala i que recorda a Chaplin a la continuació de Spielberg en l’anàlisi de les relacions filo-parentals, els silencis i mals que deixen pel camí i les possibilitats de redempció.
Del trepidant inici amb River Phoenix com a Indiana jove per regalar-nos una el·lipsi meravellosa que ens retorna al nostre heroi al final més western possible per recordar-nos als espectadors els grans referents que van permetre que es continués innovant en l’aventura més clàssica.
La millor escena: La comèdia delirant entre Ford i Connery a la foguera.
- ‘Raiders of the Lost Ark’
La primera de totes, la millor, la més emblemàtica, enormement emocionant. No és nostàlgia als nostres ulls que ens la fan recordar així, sinó la seva existència i presència en forma de clar pilar del cinema. Spielberg crea un dels herois aventures més estimables; el carisma provocador de Ford encaixa tant a la perfecció com ho aconseguia fent de Han Solo i és immens davant la perfecta posada en escena de la càmera del director. Un modernisme tècnic i històric es mesclen de forma increïble amb el classicisme més pur de la narració per regalar una d’aquelles històries que ja formen part de les cases de tothom.
De la frenètica i emblemàtica presentació al final fantàstic, les persecucions pel mig d’Egipte o al desert, la divertidíssima resposta en forma de pistola davant els malabars amb matxet, la por a les serps, tota la tensió assolida fins i tot quan creiem saber que el nostre heroi podrà vèncer a tothom... De principi a fi és un emblema intergeneracional al ritme del gran John Williams i sota les ordres del director més aventurer.
La millor escena: La que ho va començar tot, la presentació del personatge, tota una escola de narrativa.
Añadir comentario
Comentarios