Retorn a la infància, una mirada del cinema actual

Entre capes de superherois i plegaments entre si de sagues primer consagrades, després cremades, hi ha hagut una tendència recent d'alguns dels directors més consagrats del cinema post-modern o post-post-modern. El retorn d'alguns que ja feia dècades que no se situaven rere la càmera, el dels que reprenien els llenguatges i temes centrals de la seva filmografia primerenca o el dels que concloïen un estil construït al llarg dels anys. Entre tots ells hi ha un pols comú, que és el ressorgiment del passat, unit també a tots els directors que han reviscut amb les seves pel·lícules la seva infància i el motor reparador que els va suposar el cinema, o aquelles directores feministes que, a través de la mirada infantil i innocent, han construït obres per corregir les tendències pretèrites.

Leer más »

“Hong Sang-soo sempre fa que aconsegueixis l’essència dels personatges.” Entrevista a Ha Seong-guk i Park Mi-so, protagonistes de ‘What Does That Nature Say To You’ | Berlinale

Hong Sang-soo mai decep. És un d’aquells autors tan propis i singulars, d’un estil tan personal, que sempre saps que estàs davant d’una pel·lícula seva quan la veus. Mai ningú actua o parla com en les pel·lícules del sud-coreà, així com ningú fa d’una posada en escena tan hermètica una aproximació tan despullada de la realitat. En un festival de Berlín clarament marcat per l’absència d’enormes obres, What Does That Nature Say To You va ser, sens dubte, la més confortant de les sorpreses, un altre títol que ens acosta als dualismes, secrets i màscares que sempre han marcat la filmografia del director, jugant encara més amb la subtilesa que en altres ocasions.

Leer más »

“Hong Sang-soo ens diu que no sabem res.” Entrevista a Kwon Hae-hyo, protagonista de ‘What Does That Nature Say To You’ | Berlinale

Malgrat la remor homogènia d’un festival per sota de les seves possibilitats i expectatives, la setanta-cinquena edició de la Berlinale ha deixat, sens dubte, una pel·lícula extraordinària. Hong Sang-soo va arribar l’últim dia de les pel·lícules que entraven a competició oficial i la va tancar per la porta gran; una, de fet, que segurament encara no s’havia arribat a obrir durant la resta del festival (si és que alguns moments de genialitat d’El mensaje em perdonen l’expressió). El director manté amb genialitat allò de ser el més intel·ligent de sala, sense voler entrar en el perquè de les decisions artístiques del seu film durant la roda de premsa, com si tot fos a l’atzar. En el fons, tots sabem que ningú seria capaç de manipular-nos i retratar-nos com ho fa si no sabés què està fent.

Leer más »

Anàlisi del clímax d’'Apocalypse Now' | La mort del general Kurtz

Previ al clímax emblemàtic d’Apocalypse Now, el general Kurtz construeix un dels seus misteriosament aterradors monòlegs, delirant entre ombres i llums. Glorifica el valor dels individus d’un campament per haver-se arrencat els braços durant la pòlio, externalitzant els seus instints més salvatges i interns. Convertit en un intel·lectual de l’infern, sembla ja conèixer el seu destí, i ordena a Willard, el nostre protagonista, a explicar al seu fill tot el que els seu pare ha creat i descobert; que no hi ha cosa que més odiï que la mentida. Es refereix al seu fill directe? O al mateix Willard, futurament metamorfitzant en el general Kurtz, reempleçant-lo i condemnat a no oblidar tot el que ha experimentat? Coppola deia que Apocalypse Now era el mateix Vietnam, era la veritat, el mirall al que es van reflectir tots els individus enviats i a través del qual van descobrir el més innat en ells mateixos.

Leer más »