LA FINESTRA DISCRETA

Direcció: Eva Libertad

Direcció: Dea Kulumbegashvili

Direcció: India Donaldson

Direcció: Hong Sang-soo

Hong Sang-soo mai decep. És un d’aquells autors tan propis i singulars, d’un estil tan personal, que sempre saps que estàs davant d’una pel·lícula seva quan la veus. Mai ningú actua o parla com en les pel·lícules del sud-coreà, així com ningú fa d’una posada en escena tan hermètica una aproximació tan despullada de la realitat. En un festival de Berlín clarament marcat per l’absència d’enormes obres, What Does That Nature Say To You va ser, sens dubte, la més confortant de les sorpreses, un altre títol que ens acosta als dualismes, secrets i màscares que sempre han marcat la filmografia del director, jugant encara més amb la subtilesa que en altres ocasions.

Malgrat la remor homogènia d’un festival per sota de les seves possibilitats i expectatives, la setanta-cinquena edició de la Berlinale ha deixat, sens dubte, una pel·lícula extraordinària. Hong Sang-soo va arribar l’últim dia de les pel·lícules que entraven a competició oficial i la va tancar per la porta gran; una, de fet, que segurament encara no s’havia arribat a obrir durant la resta del festival (si és que alguns moments de genialitat d’El mensaje em perdonen l’expressió). El director manté amb genialitat allò de ser el més intel·ligent de sala, sense voler entrar en el perquè de les decisions artístiques del seu film durant la roda de premsa, com si tot fos a l’atzar. En el fons, tots sabem que ningú seria capaç de manipular-nos i retratar-nos com ho fa si no sabés què està fent.

Previ al clímax emblemàtic d’Apocalypse Now, el general Kurtz construeix un dels seus misteriosament aterradors monòlegs, delirant entre ombres i llums. Glorifica el valor dels individus d’un campament per haver-se arrencat els braços durant la pòlio, externalitzant els seus instints més salvatges i interns. Convertit en un intel·lectual de l’infern, sembla ja conèixer el seu destí, i ordena a Willard, el nostre protagonista, a explicar al seu fill tot el que els seu pare ha creat i descobert; que no hi ha cosa que més odiï que la mentida. Es refereix al seu fill directe? O al mateix Willard, futurament metamorfitzant en el general Kurtz, reempleçant-lo i condemnat a no oblidar tot el que ha experimentat? Coppola deia que Apocalypse Now era el mateix Vietnam, era la veritat, el mirall al que es van reflectir tots els individus enviats i a través del qual van descobrir el més innat en ells mateixos.

Direcció: Philip Brantini

Sota la tempesta de neu, el fred d’una ciutat que no perdona als que venim de fora i el cel gris sobre Berlín (etern Wim Wenders, com sempre), hem viscut la Berlinale d’enguany, la setanta-cinquena edició d’un dels festivals que sempre promet de les pel·lícules a seguir de més a prop els següents mesos. Malgrat la presència de noms descomunals (Timothée Chalamet, Robert Pattinson, Bong Joon-ho, Richard Linklater, Ethan Hawke, Hong Sang-soo, entre moltíssims més), la veritat és que l’edició d’enguany ha sigut decebedora.

En el que ha tornat a ser una altra nit per nosaltres on, en molts moments, batallar contra la son i la durada de la cerimònia, almenys fins que apareixen els premis més importants de la gala, el triomf somiat s’ha anat coent a foc lent per Sean Baker i la seva Anora. Feia temps que no ens trobàvem amb una vetllada tan disputada i oberta a diferents possibilitats; de fet, Baker reaccionava amb sorpresa absoluta cada vegada el nom de la seva pel·lícula era mencionat com a guanyador. Ni ell s’imaginava una glòria tan absoluta.

Feia temps que no arribàvem a uns Oscar tan polèmics i amb tan poques coses clares. Ens obrim en canal a la sorpresa perquè, davant la diversitat de les nominades, no hi ha dubte que, sigui quina sigui la gran guanyadora, es premiarà una forma o altra de fer i entendre el cinema. L’espectacularitat, impressionant, però conformista, de Cónclave? La irreverència i l’atreviment del cinema independent amb Anora? La magnificència d’obra plusquamperfecta amb The Brutalist? Ara mateix són les grans preferides de la nit, però en el seu moment ningú semblava poder aturar a Emilia Pérez i les reivindicacions del col·lectiu trans que comportava, però tot sembla haver quedat enrere. Repassem les 10 nominades a millor pel·lícula.

Els llenguatges canvien; absolutament tots ho fan. Amb el temps, l'ús i la globalització, s'esgoten, es transformen en hibridacions aparentment enriquidores, paradigmes de l'oblit de l'essència i l'origen d’aquests. D'aquesta manera, com a llenguatges ‘per se’, també s'expressen les arts. Vestides d'un modernisme que fa ús del minimalisme simplista i pretensiós, escultura i pintura neguen les possibilitats intrínseques del seu propi mitjà. Al mateix temps, la fotografia i el cinema són engolits per les xarxes socials i la infinita quantitat d'imatges per segon que, en lloc de assaborir-les, consumim.